Nick Cave - He Wants You

Un gos, una mancança?

Sempre he pensat que rere el costum de tenir un animal domèstic s’hi amaga una certa mancança afectiva. M’agraden els gats de carrer, que no tenen amo, però no em fan gràcia ni els gossos, ni els ocells, ni els conillets d’índies. Penso que qui té un animal domèstic del que de debò gaudeix no és de l’animal en si, sinó d’allò que li manca i que inconscientment obté gràcies a l’animaló. Algunes persones grans que viuen soles i tenen un ocellet s’estarrufen en sentir-lo piular perquè en realitat voldrien que algú els parlés. Els que acaronen dolçament un gos voldrien acaronar una persona i obtenir així el seu afecte. Etcètera. Ho dic amb respecte, sense ironia, perquè entenc la fonda tristesa en què viuen aquestes persones. A vegades algú m’ha comentat que “una cosa no té res a veure amb l’altra” o que “la gent no és estúpida, tothom sap distingir perfectament entre un gos i una persona”. Suposo que se’n podria parlar molt, però no puc evitar pensar que, com que tenir un animal a casa és objectivament un acte irracional, per força ha d’haver-hi una raó inconscient que ho justifiqui.

Ahir al vespre vaig recordar tot això mentre llegia el primer volum dels Assaigs de Montaigne. Com sempre, el savi francès té una explicació per tot. Citant Plutarc, Montaigne afirmava que “[...] a propòsit dels qui s’afeccionen a les mones i als gossets [...], la part amorosa que tots portem dins nostre, a falta d’objecte legítim, abans que romandre inútil, se’n forja un de fals i frívol. I veiem que en les seues passions l’ànima s’enganya ella mateixa tot fabricant un objecte fals i fantàstic, fins i tot en contra de la seua pròpia creença, abans que deixar d’actuar contra alguna cosa”.

(Montaigne, Michel de. Assaigs. Llibre primer. Proa. Barcelona, 2006. Pàg. 42)

Night on Earth (Jim Jarmusch, 1991)

Los Angeles. Nova York. París. Roma. Helsinki.

Cinc ciutats. Cinc conurbacions diverses, cosmopolites. Cinc centres econòmics, polítics i culturals. Cinc destins turístics de primer ordre que sovint amaguen els seu vessant més sòrdid. Cinc taxistes nocturns que ens mostren les grandeses i les misèries −més misèries que grandeses− de tot un elenc de personatges que passen d’esquitllentes per les seves vides, tots ells autèntics ocells de nit. Cinc curtmetratges presentats en forma de pel•lícula que es poden visionar per separat o d’una tirada. Cinc escenes de Nit a la Terra...

Avui em ve de gust mostrar-vos “Nova York”:


Part I

Part II

Bases Premi Boira de Teatre

Si cliqueu l'enllaç de més avall podeu consultar les Bases del Tretzè Premi Boira de Teatre. Teniu temps de presentar les vostres obres fins al proper 30 de gener. Una vegada dissolta la Coordinadora de Grups Amateurs de Teatre d'Osona, enguany la coordinació del Boira serà assumida pel GALL (Grup d'Actors del Lluçanès).

BASES TRETZÈ PREMI BOIRA DE TEATRE

"En els filons siberians". Puixkin

En els filons siberians,
tingueu algiva paciència;
no serà en va el vostre dolor
ni els vostres pensaments més nobles.

Fidel germana del malfat,
dins la tenebra, l’esperança
deixondirà coratge i joia,
i arribarà el temps anhelat.

L’amor i l’amistat vindran
forçant argolles i cadenes,
com ara a aquest presidi vostre
pervé la meva lliure veu.

Cauran els cadenams feixucs
i les presons. Sortirà a rebre-us
la llibertat amb alegria,
l’espasa us tornaran per fi.


Puixkin, Alexandr S. "En els filons siberians". Traducció d'Elena Vidal i Miquel Desclot. Poema trobat al web de Mag Poesia.

(Puixkin, d'Orest Kiprenksy. Viquipèdia)

El dia de l’ós, de Joan-Lluís Lluís

El dia de l’ós, de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), és un dels llibres que feia anys que tenia a la llista de lectures pendents. La setmana passada el vaig trobar, per un euro, a una de les paradetes de llibres de vell que s’instal·len al mercat de Vic tots els dissabtes. Penso que és una novel·la del tot recomanable.

Podeu llegir-ne l’argument clicant aquest enllaç i també aquest altre. El que voldria comentar en aquest apunt és les dues característiques que per mi fan d’El dia de l’ós una novel·la important: la magistral barreja de temps i la problemàtica de la catalanitat simbolitzada en la figura de Bernadette, la nostra protagonista.

1)- L’acció es desenvolupa alhora al segle XXI i al segle XVII, a Prats de Molló. L’autor no ens indica quan es produeixen els salts temporals. En una frase es fa implícit que ens trobem en temps actuals (fax, antenes parabòliques, autocars, cotxes) i a la frase següent deduïm que som quatre segles enrere. Llavors al següent paràgraf podem tornar al segle XXI, i així al llarg de tota la novel·la. Aquesta esquizofrènia temporal crea una tensió i una angoixa creixents, fins al punt que en certs passatges et pots arribar a preguntar si els fets terribles que ens expliquen (i que, per lògica, els situaríem al s. XVII) no estan succeint en realitat avui dia. Si l’autor hagués dividit els salts temporals en paràgrafs o capítols, tota aquesta tensió se n’hauria anat en orris. És a dir, que Joan-Lluís Lluís no utilitza aquesta tècnica de manera esnob o gratuïta, ni per amagar cap mancança a l’argument de l’obra, sinó que, precisament, és l’essència de l’obra. No es tracta, al meu entendre, d’un simple recurs estilístic. La confusió temporal reforça la idea que potser no hem evolucionat tant com ens pensem i que és possible que alguns d’aquests actes primitius (o altres de semblants) es continuïn donant a la nostra Europa civilitzada. D’altra banda, també es pot interpretar com les pors que pateix Bernadette, el temor de no poder desempallegar-se del record del que va succeir fa vuit anys i que encara ara la turmenta.

Val a dir que l’autor només té pietat de nosaltres a la primera frase del llibre, on afirma que “Bernadette Boher entra en aquesta història mentre dorm i somia”. Llavors Bernadette es desperta, però mentre avancem en la lectura almenys ens queda el consol que potser tot plegat només és un malson.

2)- Quan torna a Prats de Molló des de Barcelona, vuit anys després d’haver-ne estat expulsada, Bernadette és l’única habitant que pot parlar català amb fluïdesa (a la novel·la no apareix en cap moment la paraula “català”, simplement es parla de “la llengua”). I no només és l´única, sinó que a més sap que ha d’amagar aquest fet perquè “parlar com els del sud” podria comportar-li encara més problemes. L’al·legoria, aquí, es fa evident: la catalanitat ha estat progressivament foragitada de la Catalunya del nord i, quan sembla que hi torna (en forma de turistes catalans de cap de setmana?) es troba alienada.

El dia de l’ós és una novel·la curta (només té un centenar de pàgines) que t’atrapa des del principi i es llegeix d’una tirada. Cal tenir estómac, però. Espero, tal com demana Joan-Lluís Lluís a la dedicatòria, que els habitants de Prats de Molló l’hagin perdonat.

Sweet Bird of Youth, de Tennessee Williams

Sweet Bird of Youth (Tennessee Williams, 1959) és una elegia a la joventut perduda, al temps passat irrecuperable, a la certesa angoixant que no es pot fer marxa enrere ni desfer els errors que vam cometre i que potser encara ara estem pagant.

Els dos protagonistes d’aquesta obra de teatre de Williams són Chance Wayne −un bala perduda d’uns trenta anys que hauria pogut ser una estrella del cinema, però que va malgastar el temps convertint-se en gigoló i embolicant-se en petits actes de delinqüència− i Alexandra del Lago −una actriu de mitjana edat que havia format part de l’star system quinze anys enrere, però que una ensopegada fatal, sumada a la seva inseguretat, la va precipitar a l’autoexili−. Chance torna al seu poble (St. Cloud), d’on havia estat foragitat anys enrere per haver mantingut relacions sexuals amb Heavenly, una noia de quinze anys amb un pare racista, extremista religiós, milionari i autèntic gàngster del South nord-americà. Arriba acompanyat d’Alexandra, a qui fa xantatge per obtenir uns diners, sempre amb l’esperança de tornar a ser algú en el món de l’espectacle. La raó que l’impulsa a tornar és que encara està enamorat de Heavenly. Com és d’esperar, el pare de la noia li prepara una rebuda −o més aviat un adéu− digne de les seves activitats delictives. La corrupció dels poderosos i la hipocresia dels anomenats cristians renascuts són els altres grans temes que tracta Sweet Bird of Youth.

La moral que s’extreu de l’obra potser es pot qüestionar, però és d’un realisme implacable: per més que vulguem sotmetre’ns a processos d’alquímia física −cremetes per la cara, gimnasos i operacions d’estètica− i mental −“passo pàgina i començo de nou”, “abans que s’acabi l’any haig de...”−, la realitat és un mirall que cada matí es dedica a repartir bufetades.

Sweet Bird of Youth ens obliga a preguntar-nos si de debò hem aprofitat el temps, si l’hem sabut esprémer per treure’n el màxim profit o si, per contra, hem deixat que els anys se’ns escolessin dedicats a collonades sense importància. No en va, el pas del temps apareix obsessivament a l’obra d’alguns grans poetes. En una escena del segon acte, Chance explica que es va posar a plorar quan va veure per primera vegada el cos nu de Heavenly, i que en aquell moment no va saber que plorava per la joventut, la joventut que irremeiablement s’acabaria envolant per no tornar mai més.

Wilt contra els esnobs i els arribistes

“[...] és capaç de comprar arengades podrides si qualsevol pallasso ben col·locat dins l’escala social li digués que era l’àpat de moda”.

Sharpe, Tom. Wilt. [1976]. Edicions 62, “labutxaca”. Barcelona, 2009. Traducció de Lluís Comes i Arderiu. Pàg. 108.


Wilt és una novel·la d’humor britànic, satírica, punyent, que carrega sense pietat contra el sistema educatiu, la policia, la intel·lectualitat de baixa estofa i l’ambició desmesurada. Llegiu-la si no ho heu fet, us garanteixo un bon tip de riure. Ha sigut una grata sorpresa trobar-me-la a la col·lecció “labutxaca”.

La vigència de L'inspector de Gógol

Us reprodueixo l’últim fragment de L’inspector, de Nikolai Gógol, en la versió de Jordi Galceran que vam veure al TNC la temporada passada, dirigida per Sergi Belbel.

En aquesta última escena, els poder fàctics d’una petita ciutat russa de províncies s’adonen horroritzats que l’inspector que han estat subornant és un impostor i que, ara sí, s’ha anunciat l’arribada imminent d’un inspector de debò, enviat per Petersburg.

Podeu canviar els noms dels personatges pels vostres polítics i gestors culturals corruptes preferits...:


ALCALDE: Un moment! Un moment! (L’estrèpit s’atura.) No ens atabalem. (Tots els personatges se’l miren.) ¿Quants diners porteu a sobre?

Tots es miren les butxaques.

DIRECTOR DE L’HOSPITAL: Dos-cents.
DIRECTORA DEL COL·LEGI: Cinquanta.
JUTGE: Vuitanta-dos.
CAP DE CORREUS: Jo no he agafat el moneder.
BÒBTXINSKI i DÒBTXINSKI: Nosaltres tampoc.
ALCALDE: Amb això no farem res. Aquest és un autèntic inspector i l’hem de tractar com a tal. A un funcionari de debò del govern de debò no se’l compra amb quatre rals com volíem fer amb l’altre. Hem de fer servir tot el que tenim. Només així evitarem la desgràcia. (Amb un gest, l’ALCALDE fa alçar un altre cop les reixes de la presó). Aneu a casa, als despatxos, a la caixa comunal, on sigui, i arrambeu tots els vostres estalvis.
JUTGE: Jo puc prendre els diners de les multes i sancions.
DIRECTOR DE L’HOSPITAL: El pressupost per a medicaments no s’ha fet servir encara.

Mentre van parlant, amb un gest de cadascú, les esquerdes de les parets es van tancant.

CAP DE POLICIA: Jo vaig confiscar alguns centenars de rubles la setmana passada.
DIRECTORA DEL COL·LEGI: Les quotes de l’escola es deuen haver pagat avui mateix.
CAP DE CORREUS: En Potxètxuiev ha enviat diners al seu fill que està estudiant a la capital. Encara són a l’oficina.
DÒBTXINSKI: Jo podria, modestament...
BÒBTXINKSI: Jo igual. Modestament.
ALCALDE: Ho ajuntarem tot, ho ficarem en un sobre i que sigui el que Déu vulgui. El meu barret! El barret i l’espasí! Vinga, tots a buscar els quartos.

Tots corren cap a la sortida.
Les darreres són ANNA i MÀRIA.

ANNA: Nena, vés a posar-te el vestit verd, aquell tan escotat. Se’ns torna a girar feina.
MÀRIA: Sí, mama.

Amb un gest de les dones, la darrera esquerda comença a tancar-se.
ANNA i MÀRIA surten.
En l’escenari buit, l’esquerda torna al seu lloc, tot queda com abans.

Fosc

Un poema de Langston Hughes

El negre parla de rius

N’he conegut uns quants de rius:
n’he conegut uns quants d’antics com el món, rius més vells
..... que el flux de sang que corre per les venes humanes.

La meva ànima s’ha fet pregona com els rius.

M’he banyat a l’Èufrates en néixer l’alba.
He construït una cabana que m’ha bressolat vora el Congo.
He observat el Nil i al seu damunt hi he aixecat piràmides.
He escoltat els cants del Mississippi quan l’Abe Lincoln
..... baixà a Nova Orleans, i he vist la seva pell fangosa
..... tornar-se d’or amb la posta de sol.

N’he conegut uns quants de rius:
rius antics en la penombra.

La meva ànima s’ha fet pregona com els rius.

(Langston Hughes. EUA, 1902-1967)

The Negro Speaks of Rivers

I've known rivers:
I've known rivers ancient as the world and older than the
..... flow of human blood in human veins.

My soul has grown deep like the rivers.

I bathed in the Euphrates when dawns were young.
I built my hut near the Congo and it lulled me to sleep.
I looked upon the Nile and raised the pyramids above it.
I heard the singing of the Mississippi when Abe Lincoln
..... went down to New Orleans, and I've seen its muddy
..... bosom turn all golden in the sunset.

I've known rivers:
Ancient, dusky rivers.

My soul has grown deep like the rivers.

El crit del peresós, de Sam Savage

El crit del peresós, de Sam Savage −conegut mundialment pel seu cèlebre Firmin−, és una d’aquelles novel·les que em fan una mica de ràbia. Ràbia perquè t’atrapen des d’un bon començament i et mantenen en tensió durant un centenar de pàgines, però llavors es fan progressivament feixugues, van perdent interès i al final et trobes llegint les últimes cinquanta pàgines en diagonal, desitjós d’acabar d’una vegada i passar al següent llibre. Amb això no vull pas dir que no valgui la pena donar-hi una ullada −conté passatges molt divertits−, però diguem que tinc millors candidats per ocupar un lloc important a la meva prestatgeria.

Escrita principalment en format epistolar, El crit del peresós tracta de la davallada a l’infern personal d’Andrew Whittaker, un modest editor d’una revista literària aclaparat pels deutes. Whittaker va heretar uns quants apartaments i blocs de pisos i viu del lloguer que en cobra, però aquests habitatges es troben en estat ruïnós i els llogaters no paguen. De fet, Whittaker no té diners ni per fer-los mínimament habitables. La creixent decadència dels habitatges va en paral·lel al fracàs de la revista literària, que l’editor ja no sap com mantenir. Les cartes que Whittaker envia als llogaters, a la seva exdona i als escriptors que volen publicar a la revista sovint fan petar de riure, són iròniques i carregades de mala llet, però no impedeixen que en llegir-les sentim empatia per les desgràcies del protagonista.

Les dificultats per tirar endavant la revista literària ens mostren la part més fosca i menys agraïda de la literatura: escriptors desesperats per publicar −alguns dels quals no accepten la negativa i acaben comportant-se d’una manera que frega la psicopatia−, el menyspreu dels periodistes culturals per les publicacions alternatives, l’ofec econòmic dels petits editors, les llepades llagoteres per obtenir favors i un cert ressò... tot allò que a vegades preferim obviar, però que malauradament sabem que existeix. Aquesta és, sense dubte, la part més interessant del llibre.

Entre aquestes cartes hilarants trobem fragments d’una història que intuïm que és l’obra que el mateix Whittaker està escrivint −a part de ser editor, Whittaker també aspira a publicar la seva primera novel·la−. Aquests fragments, pel meu gust, es fan pesats i no aporten res al conjunt de la novel·la, fins al punt que me’ls he acabat saltant. I és aquí on se’m presenta el dubte: ¿Sam Savage introdueix aquests passatges per demostrar que Andrew Whittaker és un escriptor poc interessant −ell que afirma que només publica la flor i nata dels escriptors nord-americans−, o simplement El crit del peresós no és una novel·la del tot reeixida, escrita amb un tempo arítmic que fa que t’acabis saltant pàgines per anar directament als fragments més sucosos?

Un poema de Charles Reznikoff

TE DEUM

No canto pas per les victòries,
atès que no n'he assolit cap,
sinó pel sol de cada dia,
la brisa,
la primavera pròdiga.

No pas per la victòria,
sinó per la feina diària
duta a terme amb constància.
No pel setial damunt de la tarima,
sinó pel seti humil de cada dia.


TE DEUM

Not because of victories
I sing,
having none,
but for the common sunshine,
the breeze,
the largess of the spring.

Not for victory
but for the day's work done
as well as I was able;
not for a seat upon the dais
but at the common table.

(Charles Reznikoff. EUA, 1894 - 1976)

Bars - "Foc al cor"

Germània, de Tàcit

A Germània, l’historiador romà Tàcit (s.I-II) analitza els pobles “bàrbars” des de tots els punts de vista possibles: els descriu morfològicament, n’explica la demografia, la cultura, la religió, les tradicions i les formes de vida. Escrita en una època en què l’expansió romana pràcticament havia arribat al seu punt més àlgid −i en la qual els enfrontaments amb els pobles germànics eren freqüents−, aquesta obra no pot ser considerada gens gratuïta ni innocent. Tàcit fa una radiografia de l’enemic i la posa a disposició de l’imperi, no sabem −perquè l’autor no ho explica− si per facilitar el seu anorreament, o potser amb un objectiu diferent, molt més lloable: aprendre a pactar-hi. El cas és que a Germània no trobem cap frase d’odi contra els germànics, cap intenció de ridiculitzar-los o d’humiliar-los. Es limita a descriure’ls. Sigui fet a consciència o no, en el fons Tàcit humanitza l’enemic des del moment en què el reconeix com a grup humà amb uns trets distintius, amb una cultura i una història pròpies. És doncs, possiblement, un dels primers intents d’allò que segles després coneixeríem com a antropologia.

Em pregunto, dos mil anys més tard, quants dels pensadors espanyols que desitgen la nostra desaparició estarien disposats a prendre’s la molèstia d’escriure un assaig per mirar d’entendre’ns. Hi ha dies en què hom se sent més esperançat que en altres, i també s’ha de reconèixer que part de la culpa és nostra. Cal deixondir-nos i deixar enrere aquest ensopiment general. Avui penso que el nostre futur seria millor si fóssim un poble germànic, lluitant amb un escut i una maça i barba rogenca al vent, que com a catalans cofois i tantsemenfotistes del s.XXI. Potser fins i tot ens guanyaríem el respecte d’algun Tàcit espanyol dels nostres dies.