"L'extra", de Sheenagh Pugh

Mai no recordo la pel·lícula
(en blanc i negre, dels anys trenta)
que té una escena amb molta gent,

un transatlàntic que salpa d’un port,
i entre els extres
situats a la borda

hi ha un home gran,
amb un barret prou distintiu
i posat malenconiós,

fent adéu amb la mà
als extres que hi ha al moll,
entre els quals,

amb un barret prou distintiu,
per algun embolic amb el muntatge,
ell també hi apareix.

Tan de bo el director
no el renyés gaire
per espatllar la presa

perquè no hi ha moment
que m’hagi colpit més.
Tants viatgers

des del començament del món
que abandonen el propi jo, el país propi,
la pròpia vida, per una altra,

i mai un home
s’embarca sense contemplar
allò que deixa enrere:

amb la cara translúcida
com una pell de serp mudada
i la figura prima

que es desdibuixa pels contorns,
tot aixecant la mà,
lentament, amb un gest

tan dolorós per les entranyes
que arriba
fins a l’altre costat.


(Traducció: Sadurní Vergés)



The Extra

I forget which film
(black and white, thirties)
has a crowd scene,

a liner leaving port,
and among the extras
at the ship's rail

stands an old man
with a rather distinctive hat
and a wistful face,

waving his farewells
to the extras on shore,
among whom,

with a rather distinctive hat,
by some continuity cock-up
he also stands.

I hope the director
didn't give him hell
for wrecking the shot,

because no moment
has moved me more.
So many voyagers

since the world began,
leaving one self, one country,
one life, for another,

and never a man
embarks, without looking back
at what stays behind:

the face, translucent
as a sloughed snakeskin,
the thin figure,

fading at the edges,
who raises a hand
slowly, in a gesture

that aches in the bones
all the way
to the other side.

© Sheenagh Pugh, 2002


Poema extret de Pugh, Sheenagh. The Beautiful Lie. Seren, 2002. Bridgend. Pag. 64-65.

Per consultar la web de l’autora, feu clic al següent enllaç: Sheenagh Pugh