Escrits
He sentit dir alguna vegada que, de mitjana, hi ha un lector habitual de poesia per cada mil habitants. Entenc que és lector habitual aquella persona que fa de la lectura de la poesia una de les seves principals activitats de lleure i de gaudi personal i que, a més, també compra poesia de forma regular. No sé d’on es treuen aquestes estadístiques, però m’atreviria a dir que no van pas desencaminades. El meu poble natal té prop de tres mil habitants i dubto que hi visquin més de tres o quatre persones que llegeixin −i comprin!− poesia habitualment. D’altra banda, a Vic hi viuen unes quaranta mil persones. Hi ha més de quaranta lectors habituals de poesia a Vic?
Sigui com sigui, estic convençut que hi ha més d’una persona de cada mil que escriu versos, la qual cosa em porta a una conclusió que també he sentit dir més d’una vegada: que aquest país té més poetes que lectors de poesia.
Sigui com sigui, estic convençut que hi ha més d’una persona de cada mil que escriu versos, la qual cosa em porta a una conclusió que també he sentit dir més d’una vegada: que aquest país té més poetes que lectors de poesia.
(Luis Cernuda)
12 comentaris:
Ai, caram... trobo molt curioses i interessants aquestes estadístiques :-)
He d'admetre que jo no sóc lectora habitual de poesia i el meu marit tampoc. A Reus hi ha uns 110.000 habitants. Així que haurien de sortir-ne 110 :-)
bé, jo diria més poetes que compradors de poesia. Perquè de lectors també n'hi ha molts.
N'hi ha, que tot el que llegeixen els "sembla" poesia. I em pregunto que si el sol fet de semblar-ho, ho converteix en poesia?
...bona la reflexió d'estrip, és tot poesia el què ho sembla?
Jo ho tinc clar, SI.
Perquè la poesia no és només un gènere literari, és un estat mental, una forma de vida, una manera de dir les coses allunyada del comú, una sensibilitat especial i fora de les normes habituals de la societat...com deia el compte de Lautremont, és bell com el retrobament fortuït d'una maquina de cosir i un paraigues en una taula de dissecció, això és bellesa, això és poesia.... crec que hauriem d'agraïr als poetes que ens ajudin a transitar per la realitat amb uns altres ulls amb una altra manera de fer....
...de totes maneres jo sempre he pensat que si hi ha algú que no coneix Whitman, tant és, potser no l'ha llegit mai, però segur que n'està farcit del seu esperit, sense saber-ho, potser.
La poesia com a gènere literari sempre serà minoritaria, però la poesia és al carrer...
Pel que sembla, tu ho tens tot molt clar, amic Robert
Pompeu
Segurament tens tota la raó. Jo mateixa no ho sóc, lectora habitual de poesia, ho reconec. M'agrada "picar", llegir d'ací d'allà, de tant en tant. Però tampoc no sóc escriptora habitual de poesia (ni de res), n'escric de tant en tant quan em ve de gust.
Sóc així de caòtica, què hi farem?
Mas fet recordar una de les meves prerferides "sobre la poesía" de Juan Gelman. ÉS una poesia encantadora. Molt i molt recomenable. Et deixo un petit fragment:
volviendo a la poesía/
los poetas ahora la pasan bastante mal/
nadie los lee mucho/esos nadie son pocos/
el oficio perdió prestigio/para un poeta es cada día más difícil
conseguir el amor de una muchacha/
ser candidato a presidente/que algún almacenero le fíe/
que algún guerrero haga hazañas para que él las cante/
que un rey le pague cada verso con tres monedas de oro/
No escric poesia, en llegeixo, però no massa. Per llegir una poesia he d´estar tranquil.la i centrada. El que si veig és que tenim molt bons poetes i poetesses, p.e.
De nit, al campanar,
la irreverent xafarderia
de les òlibes.
Pilar Cabot
Bé, doncs, sigui sovint o de tant en tant, desitjo que tothom gaudeixi de la poesia. Penso que és bona per expandir la ment.
Salutacions,
S.
... La poesia, més enllà del gènere, pot arribar a transformar-se en una olor, una forma, un so, un gust, una paraula, i romandre al nostre costat, silenciosa i callada. Però, és de la mà del poeta quan surt d'aquest silenci, embolcallada d'una sensibilitat que captiva, que fascina, i desvetlla allò sensible que guardem dins nostre. Llavors, donem la nostra veu a la veu del poema, a la veu del poeta, per tornar, després, a un nou silenci, seu i nostre alhora...
Salutacions, digue'm ariadna, i gràcies per participar.
S.
Si t'explico què em passa amb la poesia no t'ho creuràs: no m'agrada gens llegir-ne, però sí m'agrada que me la llegeixin. Estrany, oi? Doncs és així. Tinc la teoria que el meu cervell, simple com deu ser, no és capaç d'estar alhora per la rima, les paraules, els sentits entre línies, ... Si me la llegeixen, en canvi, només he de sentir (a banda d'escoltar), i això sí puc fer-ho.
Publica un comentari