dissabte 31 de gener de 2009

Els òrgans

Ahir al matí, aprofitant que tenia festa, vaig anar a fer un cafè amb anís del mono a la cafeteria-llibreria l’Occità de Vic i, de pas, a veure l’exposició conjunta de la Rokins i l’Argerich (C. Sant Vicenç, 4. Fins l’1 de març). Vaig seure a la taula que hi ha just a sota de l’obra “Fràgil” de la Rokins −obra que, per cert, està a la venda, com les altres que hi exposa−. Aneu-hi a treure el cap, val la pena.

Però anem al gra: a la taula del costat hi havia dues noies que parlaven d’algú i, de cop i volta, vaig sentir que una deia “...és que n’estava fins als òrgans...”. Em vaig quedar parat. Tots hem sentit −i dit, alguna vegada− el vulgar “N’estic fins als collons/ous” i recordo que fa anys de tant en tant algú deia un pseudofeminista “N’estic fins als ovaris” −pseudofeminista perquè, en el fons, és un calc de l’expressió original sense cap mena de gràcia−. Ara bé, “els òrgans”? Això no ho havia sentit mai. No sé si és una expressió única de l’idiolecte de la persona que ho va dir o si hi ha més gent que l’utilitza habitualment, però tot donant-hi voltes em vaig adonar que aquesta expressió dóna molt joc, perquè pot contenir diversos matisos segons el context.

Reflexionem-hi: a part de referir-se als òrgans sexuals, també es pot referir als de l’aparell respiratori (“No parava d’enviar-li missatges al mòbil, n’estava fins als òrgans: no la deixava respirar tranquil·la”) o als de l’aparell digestiu (“N’estava fins als òrgans d’aquella situació: era per cagar-s’hi”). Però, posats a desbarrar, també podria referir-se als òrgans del Govern (“N’estic fins als òrgans de l’incompliment de l’Estatut”). I segur que podríem trobar més accepcions. Tot i que el significat general és el mateix, cada situació li atorga un matís de significat concret, més enllà dels estrictes ous/ovaris.

Això sí que és llengua viva, canviant, popular, que es regenera sense caure en barbarismes o calcs fàcils del castellà.

Des d’aquí dedico un brindis −amb anís del mono− als òrgans d’aquesta noia que sense adonar-se’n m’ha ensenyat una nova expressió. Una expressió que començaré a utilitzar avui mateix.

dimecres 28 de gener de 2009

Prélude à l'après-midi d'un faune, de Debussy



Claude Debussy (1862-1918)

La gran nit de Lourdes G. a Vic

Com a recordatori: demà dijous 29, a les 21:30, a l'Institut del Teatre de Vic, representació de La gran nit de Lourdes G. L'obra va fer temporada al Teatre Versus d'octubre a principis de gener. Des de fa uns dies està de gira per diverses poblacions catalanes.

divendres 23 de gener de 2009

On Liberty, de John Stuart Mill


Sobre la llibertat d’opinió

“Si tota la humanitat, excepte una persona, tingués la mateixa opinió, i només aquesta persona fos de l’opinió contrària, la humanitat seria tan injusta silenciant aquesta sola persona com ho seria ella si, tenint el poder, silenciés la resta de la humanitat.”

“If all mankind minus one, were of one opinion, and only one person were of the contrary opinion, mankind would be no more justified in silencing that one person, than he, if he had the power, would be justified in silencing mankind.”

Mill, J. Stuart. On Liberty. Cap II: Of the Liberty of Thought and Discussion


Sobre els costums

“[...] conformar-se amb els costums simplement perquè són costums no educa ni desenvolupa cap de les qualitats que són distintives de l’ésser humà. Les facultats humanes de la percepció, el judici, el discerniment, l’activitat mental i, fins i tot, la preferència moral, només s’exerciten quan s’escull. Qui fa quelcom només perquè és el costum de fer-ho, no escull res.”

“[...] to conform to custom, merely as custom, does not educate or develope in him any of the qualities which are the distinctive endowment of a human being. The human faculties of perception, judgment, discriminative feeling, mental activity, and even moral preference, are exercised only in making a choice. He who does anything because it is the custom, makes no choice.”

Mill, J. Stuart. On Liberty. Capítol III: Of Individuality, as One of the Elements of Well-Being


(Traducció: Sadurní Vergés)

dilluns 19 de gener de 2009

Edgar Allan Poe

M’afegeixo a la iniciativa d’Hespèria de fer un post sobre l’Edgar Allan Poe, en ocasió del bicentenari del seu naixement.

De Poe m’agrada tant la seva poesia com els seus relats:

Com a poeta a vegades se l’ha criticat per ser massa popular i poc “intel·lectual”. A mi em sembla, en canvi, que el fet d’escriure versos clars i directes, ocurrents i ben rimats, diu molt a favor seu (vegeu el poema que reprodueixo més avall, segur que molts ens hi podem sentir identificats). Hi ha molta poesia de la seva època que peca de barroca i pedant, com si una poema adquirís valor en ser recarregat i difícil d’entendre. Moltes vegades rere les filigranes intel·lectualoides només s’hi amaga un buit immens.

Com a relatista, va escriure terror i misteri clàssic del bo, gens privisible. Tinc una edició de relats seus en anglès (la típica en paperback de la col·lecció Penguin). Sempre recordaré el relat “The Black Cat”, en què el protagonista aixeca una paret per amagar el cadàver de la seva dona −a qui acaba d’assassinar− i no s’adona que el gat s’ha quedat dintre. El miols del gat l’acaben delatant...





Alone

From childhood's hour I have not been
As others were; I have not seen
As others saw; I could not bring
My passions from a common spring.
From the same source I have not taken
My sorrow; I could not awaken
My heart to joy at the same tone;
And all I loved, I loved alone.
Then -in my childhood, in the dawn
Of a most stormy life- was drawn
From every depth of good and ill
The mystery which binds me still:
From the torrent, or the fountain,
From the red cliff of the mountain,
From the sun that round me rolled
In its autumn tint of gold,
From the lightning in the sky
As it passed me flying by,
From the thunder and the storm,
And the cloud that took the form
(When the rest of Heaven was blue)
Of a demon in my view.

divendres 16 de gener de 2009

El teatre, segons Jean Genet


[...] Sense poder dir ben bé què és el teatre, sí sé allò que li nego ser: la descripció de gests quotidians vistos des l’exterior: vaig al teatre per tal de veure’m, en escena (restituït en un sol personatge o amb l’ajut d’un personatge múltiple i sota la forma de conte) tal com no sabria −o no gosaria− veure’m o somiar-me, i tal com, tot i així, jo sé que sóc. Els actors tenen, doncs, com a funció endossar gests i guarniments que els permetran de mostrar-me a mi mateix, i de mostrar-me nu, en la soledat i en la seva alegria”.

Notes sobre com interpretar Les criades, dins Jean Genet. Les criades. [1946]. Institut del teatre de la Diputació de Barcelona/Edicions del Mall. Barcelona, 1984. Traducció de Miquel Martí i Pol. Pàg. 17.



dimarts 13 de gener de 2009

El funàmbul, de Jean Genet

La Mort −la Mort de la qual et parlo− no és aquella que vindrà després de la teva caiguda, sinó la que precedeix la teva aparició sobre el fil. És abans d’escalar-lo que mors. Aquell qui dansarà serà mort −decidit a totes les belleses, capaç de totes−”.

“[...] Parlava a l’artista en solitud, tal com parlo al poeta. Si dansessis a un metre d’alçada damunt la pista, la meva injunció seria la mateixa. Es tracta, ho has comprès, de la solitud mortal, d’aquesta regió desesperada i esclatant on treballa l’artista”.

Per adquirir aquesta solitud absoluta que li cal si vol realitzar la seva obra [...] el poeta pot exposar-se a qualsevol actitud, que serà, per a ell, la més perillosa. Cruelment bandeja els curiosos, els amics, tota sol•licitud que tractaria d’inclinar la seva obra vers el món”.

I dansa! Però trempa. El teu cos tindrà el vigor arrogant d’un sexe congestionat, irritat. Per aquesta raó t’aconsello de dansar davant la teva imatge, i que te n’enamoris. No hi pots fer res: és Narcís qui dansa”.

Per què dansar aquesta nit? [...] Perquè cal que et trobis. Presa i caçador a la vegada, aquest vespre t’has desemboscat, fuges de tu mateix i et busques”.

No esteu preparats per al nostre món i la seva lògica. Us cal, doncs, acceptar aquesta misèria: viure la nit de la il•lusió dels vostres salts mortals”.

L’apoteosi és en tu mateix amb la finalitat que durant alguns minuts l’espectacle et transformi. La teva tomba breu ens il•lumina”.

Coneixeràs un període amarg −una mena d’Infern− i és després d’aquest pas pel bosc obscur que ressorgiràs, senyor del teu art”.



Genet, Jean. El funàmbul. Edicions 62 / Empúries. “Babilònies”. Barcelona, 1996. Trad. Moisès Maicas.

divendres 9 de gener de 2009

L'Illa de Graves

Any nou, vida (blogger) nova. Em desdoblo: a partir d'avui dono accés públic a un segon bloc, "L'Illa de Graves", que he obert fa pocs dies i que dedicaré exclusivament a la traducció de poemes de Robert Graves. De moment hi he posat quatre poemes traduïts, dos dels quals -si em permeteu la trampa- ja els havia publicat a Distopies fa uns mesos (un amb una lleugera variació). Les altres dues traduccions són inèdites. En principi tinc la intenció de publicar un nou poema traduït cada mes, fins que me'n cansi o deixi de tenir temps per dedicar-m'hi.

No cal dir que us convido tots a treure el cap a l'Illa sempre que vulgueu.

(Distopies, per la seva banda, seguirà el seu curs amb normalitat)

dimecres 7 de gener de 2009

Resultats enquesta d'hàbits lectors

Ahir es va acabar el període per contestar l'enquesta d'hàbits lectors que us havia proposat fa un parell de setmanes. La pregunta era quin gènere literari havíeu llegit més durant el 2008. Es van emetre un total de 33 vots, amb els següents resultats:

24 - Narrativa
5 - Poesia
3 - Assaig
1 - Teatre
0 - Còmic

Queda clar, doncs, el predomini absolut de la narrativa entre els vots emesos. En general, haig de dir que els resultats no em sobten gens. De fet, és bastant el que m'esperava. (Un dels 5 vots per "Poesia" és meu).

Moltes gràcies a tots els que vau participar!