Recordant l’Elionor el dia 1 de maig

Elionor

L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "sí, senyor", i "bones tardes".


(“Elionor”, de Miquel Martí i Pol. La fàbrica, 1972)




("La blava". Associació d'Amics de Miquel Martí i Pol)

Versos de Martí i Pol a la Clínica de Vic

Silenciosa,
la pedra t'interroga,
inexorable,
des de la seva lenta
perennitat immòbil.

Diumenge al vespre vaig descobrir aquests versos de Miquel Martí i Pol, acompanyats d'una làmina d'Ernest Altés, a la sala d'espera de la planta baixa de la Clínica de Vic. Al costat hi ha una llegenda que diu que podem trobar catorze poemes més, acompanyats de la seva corresponent làmina, repartits per tot el centre hospitalari.

Sempre he pensat que la poesia hauria de tenir més presència pública, que ens l'hauríem de trobar a tot arreu: al carrer, a les estacions de tren, als edificis públics i als privats... El que desconexia és que ben a prop en tenia una exemple tan clar. Per sort, tractant-se d'una clínica, abans no havia tingut l'oportunitat de comprovar-ho.

(Disculpeu la baixa qualitat de la fotografia, és feta de pressa i corrents amb un telèfon mòbil).

La ciència de l’amor, segons el Dr. Sturmann. Accèssit Concurs de poesia Gat Literari 2009

Ahir vaig guanyar l’Accèssit de l’11è Concurs de poesia Gat Literari 2009, organitzat pel Grup Actiu de Torelló. L’obra que vaig presentar és un recull de dotze poemes titulat La ciència de l’amor, segons el Dr. Sturmann. Enguany s’hi havien presentat trenta poemaris.

L’acte d’entrega va tenir lloc al Teatre Cirvianum a dos quarts de nou del vespre. Va ser una vetllada molt agradable, que va incloure l’actuació de la Coral Lloriana Jove de Sant Vicenç de Torelló.

Des d’aquí vull agrair públicament als membres de jurat per haver considerat que era mereixedor d’aquest Accèssit. Moltes gràcies de tot cor.

Versos de Sant Jordi, a misses dites

Perquè no et puc mostrar com em dessagnaria
pel teu amor, m’hauré de conformar amb un símbol
que ho digui tot: m’arrelo a tu, creixo i m’esqueixo
perquè em guardis, si vols, ressec en un racó.

(Renée Ann Wirick)

Amb aquests quatre dodecasíl·labs humorístics vaig quedar finalista al Primer Concurs de Micropoemes de Sant Jordi, organitzat pel Grup d'Actors i Actrius del Lluçanès. Es tractava d'enviar, anònimament i amb una fitxa d'autor a part, un o dos micropoemes de dos a quatre versos, amb un màxim de dotze síl·labes per vers, que estiguessin relacionats amb la Diada de Sant Jordi. Les persones que es van acostar a comprar una rosa a la parada d'El Gall van poder endur-se una targeta amb un dels sis poemes finalistes. El meu agraïment als membres del jurat que van decidir seleccionar-me aquests versos.

Versions musicades de “No volveré a ser joven”, de Jaime Gil de Biedma

Us poso dues de les versions musicals més conegudes que s’han fet a partir de “No volveré a ser joven”, un dels poemes més emotius de Jaime Gil de Biedma. La primera és de Loquillo i la segona de Miguel Poveda. És d’agrair l’afició d’aquests dos cantants catalans a musicar poemes, especialment en el panorama musical actual, on sovint les lletres de les cançons són tan estúpides que et fan avorrir la música que les acompanya.

Dos poemes de Yusef Komunyakaa

Yusef Komunyakaa és un poeta nord-americà, nascut a Lousiana l'any 1947. Ha publicat nombrosos llibres de poesia, sovint influïts pels ritmes del jazz. A la dècada dels vuitanta va escriure un bon grapat de poemes sobre la seva experiència a la Guerra del Vietnam. Us en tradueixo dos dels més significatius:

Una pausa

Pel mar del sud de la Xina
arriba un altre ramat de soldats.
La pilota de voleibol és com un sac de boxa:
en Clem ja ha perdut una dent
i en John té l'ull esquerre inflat.
Uns bistecs congelats es cremen
a la graella i milles enllà
se senten unes metralladores.
Fent veure que som a un altre lloc,
ens dediquem a jugar.
En Lee Otis, el guaita,
col·locat d’herba de Buda,
es colga de sorra fins al coll:
"Em podeu veure ara?
Aquí mateix hi construiran
un Hilton. Inverteix en el Paradís.
Bang, estúpids! Ja sou tots morts".
El radiocasset d'en Frenchie
desenrotlla el Purple Haze de Hendrix.
L'Snake, disset anys, de Daytona,
seu a vora de l'aigua,
amb la cendra de la cigarreta
apuntant el terra
com un dit corbat. En CJ,
que d'aquí a tres dies trepitjarà
una mina de fragmentació,
persegueix la pilota
a la cresta de les ones,
rient.

A Break From the Bush

The South China Sea
drives in another herd.
The volleyball's a punching bag:
Clem's already lost a tooth
& Johnny's left eye is swollen shut.
Frozen airlifted steaks burn
on a wire grill, & miles away
machine guns can be heard.
Pretending we're somewhere else,
we play harder.
Lee Otis, the point man,
high on Buddha grass,
buries himself up to his neck
in sand. "Can you see me now?
In this spot they gonna build
a Hilton. Invest in Paradise.
Bang, bozos! You're dead."
Frenchie's cassette player
unravels Hendrix's "Purple Haze."
Snake, 17, from Daytona,
sits at the water's edge,
the ash on his cigarette
pointing to the ground
like a crooked finger. CJ,
who in three days will trip
a fragmentation mine,
runs after the ball
into the whitecaps,
laughing

© Yusef Komunyakaa






No se sap mai

Es va balancejar amb l'herba alta
per uns instants, com si ballés
amb una noia. Els canons de les pistoles
ens brillaven amb llum calenta i blanca.
Quan vaig encalçar-lo,
una aurèola blava de mosques
ja l'havia reclamat.
Vaig arrencar-li dels dits
la foto arrugada.
No hi ha altra manera de dir-ho:
me'n vaig enamorar.
El matí va clarejar de nou,
amb excepció d'un morter distant
i uns helicòpters enlairant-se.
Vaig tornar-li la cartera a la butxaca
i el vaig girar de cara, perquè
no es quedés besant el terra.


We Never Know

He danced with tall grass
for a moment, like he was swaying
with a woman. Our gun barrels
glowed white-hot.
When I got to him,
a blue halo
of flies had already claimed him.
I pulled the crumbled photograph
from his fingers.
There's no other way
to say this: I fell in love.
The morning cleared again,
except for a distant mortar
& somewhere choppers taking off.
I slid the wallet into his pocket
& turned him over, so he wouldn't be
kissing the ground.

© Yusef Komunyakaa

“Bust de matador”, de François Colcombet

François Colcombet és un jove artista occità. Aquests dies, viatjant pel sud de França, m’he trobat per casualitat una exposició seva a la Chapelle Sainte-Anne d’Arles. És un conjunt d’obres −escultures, quadres i alguna instal·lació una mica estrambòtica− dedicat al món de la tauromàquia.

Al bust que podeu veure a la fotografia, l’artista ens proposa un matador esculpit −i vestit− com un minotaure modern, o potser simplement com un sàtir boví: arrogant, banyut i pelut. Fixeu-vos també en el vermell sangonós que es cenyeix al coll. Al meu entendre l’obra mostra brutalitat, però, alhora, em fa riure. No sé si aquesta era la intenció de l’artista −fer riure− perquè, com dic, forma part d’un conjunt més ampli d’obres “en honor” al dubtós art de matar toros, però aquesta ambigüitat ja em val. L’animalitat que l’artista atorga al torero −bèstia i home, en última instància, equiparats com a éssers intercanviables−, converteix el matador en un personatge més atractiu o en un d’encara més repugnant? El qüestiona, l’honora o l’envileix? En definitiva, amb aquesta escultura Colcombet realment ret homenatge a la tauromàquia o més aviat se’n fot una miqueta de tot plegat?

("Bust de matador". François Colcombet)

Un parell de blocs

El club de lectura de la Biblioteca Joan Triadú, de Vic, té bloc des del mes passat. Es diu De casa al club i ja hi han escrit gairebé una vintena d’apunts. Han parlat de Mishima, Murakami i M. Àngels Anglada, entre d’altres. Feu-hi un cop d’ull.

D’altra banda, aquesta setmana també he descobert la plataforma virtual d’Els altres andalusos, un col•lectiu de catalans d’origen andalús amb una veu alternativa (i molt més saludable) a la FECAC. Us recomano especialment que llegiu el manifest d’aquesta agrupació.

(No miraré el correu electrònic durant els propers quatre o cinc dies. Disculpeu-me, doncs, si trigo una miqueta a fer públics els vostres comentaris).

Mestres!!!, la nova obra del GALL

El 15 de març es va estrenar a Calldetenes l’obra Mestres!!!, la nova creació col·lectiva del GALL (Grup d’Actors i Actrius del Lluçanès) que compta amb la direcció de Joan Roura. Dissabte de la setmana passada la vaig anar a veure al meu poble, Prats de Lluçanès, i dissabte de la setmana que ve (11 d’abril) teniu temps d’atrapar-la a Ribes de Freser.

A Mestres!!! el GALL −que en la seva llarga trajectòria ja ha dut a terme una trentena d’espectacles− ens ofereix la visió de quatre dones, mestres de primària, sobre el món de l’educació. L’obra no segueix un fil conductor clàssic de principi, desenvolupament i final, sinó que es presenta de forma fragmentada, amb diferents escenes que tracten diversos aspectes que preocupen les quatre mestres i que, per extensió, ens haurien de preocupar tots: la gestió dels centres escolars, el tracte amb els alumnes, la relació del professorat amb els pares, els suposats mètodes infal·libles que ho solucionen tot, el garbuix dels diferents models d’escola...

L’obra té moments molt divertits, fins i tot sarcàstics, però sovint també ens parla directament, sense embuts i tocant-nos la fibra més sensible, com a l’escena on se’ns explica què va passar amb una nena que no era vista com a “normal” per la resta d’alumnes.

La tria de la música i l’escenografia són un encert, però voldria destacar, sobretot, l’actuació de les quatre mestres/actrius: Dolors Comerma, Clara Guindulain, Enriqueta Illamola i Núria Martorell.

Robert Doisneau a Vic

Fins al 26 d’abril podeu veure, a la Sala d’Art Caixa Manlleu de Vic, l’exposició de fotografies de Robert Doisneau (França, 1912-1994) A l’imparfait de l’objectif. Es tracta d’un conjunt de 52 fotografies d’aquest genial fotògraf que inclou clàssics com “El petó de l’Hotel de Ville” o “Els pans de Picasso”.

“Sota la mirada sempre imperfecta de l’objectiu de la càmera de fotos, aquesta exposició ens mostra una selecció d’alguns dels moments màgics captats durant els seus nombrosos passeigs per la capital francesa, als carrers, a les cases, als cafès, als estudis dels artistes, en definitiva, allà on hi hagués vida, allà on hi hagués una imatge que emocionés, en un passeig sense fi en el que, contínuament, buscava el surrealisme de la vida diària, el seu cantó més còmic, però també el més tendre i sentimental.”

(Fragment extret del tríptic informatiu de l’exposició)

Solució al 100é joc literari

La solució del fragment escollit pel 100è joc literari és:

Autora: Imma Monsó

Llibre: Millor que no m'ho expliquis

Aprofito l'ocasió per recomanar-vos un llibre de la Montserrat Lunati, Imma Monsó: la narrativa de la ironia i la diferència (Eumo Editorial, 2007), on l'autora analitza les obres d'Imma Monsó i tracta amb profunditat el temes que apareixen al seu univers literari: la visió femenina del món, la ironia, les relacions mare-filla, la maternitat, etc. És un assaig molt interessant, fruit d'una acurada recerca i reflexió, que té, a més, la virtut d'estar adaptada perquè en pugui gaudir i aprendre un públic lector habitual que no necessàriament és especialista o acadèmic. Podeu trobar-lo clicant aquest enllaç.