“The Song of Love”, de Janet Hamill

Janet Hamill és una poetessa nord-americana, amiga de la cantant Patti Smith. Han fet juntes alguns recitals i és la mateixa Patti Smith qui va prologar el poemari de Hamill Nostalgia of the Infinite (Ocean View Books, 1992). Alguns poemes del llibre vénen acompanyats d’una làmina que reprodueix una obra de Giorgio de Chirico. El poema que us tradueixo es titula “The Song of Love” i porta el mateix nom que el famós quadre del pintor grec-italià:


Cançó d’amor

Àngel magnífic. als teus convulsos braços blancs
sóc un ocell fràgil que canta
en lloança a la gàbia. els meus turmells
s’entreguen desitjosos a les teves
argolles d’esclava

Sóc unes postres suculents color de rosa. el fruit comestible
d’una flor de la jungla. suplicant de ser menjada
als teus convulsos braços blancs
àngel magnífic. sóc una flama que dansa

Adherida als teus ulls de vidre blau
el desig se’m renova eternament
en ones que em col·lideixen a la cintura ancorada
ones amb olor de peix i suor

Els perfums íntims d’una nit d’estiu
m’embolcallen. als teus convulsos braços blancs
àngel magnífic. M’elevo amb la llum de la lluna
que m’emblanqueix la pell. vers l’oceà immesurable
de les estrelles

The Song of Love

Magnificient angel. in your white convulsive arms
I’m a delicate green bird of song
singing in praise of her cage. my ankles
lend themselves willingly to your slave
bracelets

I’m a succulent pink dessert. the edible fruit
of a jungle flower. begging to be eaten
in your white convulsive arms
magnificent angel. I’m a dancing flame

Clinging to your eyes of blue mirrored glass
my desire renews itself endlessly
in waves breaking over my anchored waist
waves that smell of fish and sweat

The intimate odors of a summer night
wrap around me. in your white convulsive arms
magnificent angel. I’m lifted up with moonlight
bleaching my skin. to the measureless ocean
in the stars

(The Song of Love. Giorgio de Chirico)

Llegir els savis allarga la vida

“Seria cosa llarga de resseguir un a un aquells que han consumit la vida en el joc dels escacs, o de la pilota, o en la dèria de torrar-se la pell als raigs del sol. No són ociosos aquells a qui llurs plaers donen molta feina. Car ja ningú no dubta que s’escarrassen a no fer res aquells que es dediquen a estudis literaris superflus, dels quals n’hi una gran munió entre els romans. Malaltia fou dels grecs això d’esbrinar el nombre de remers que tingué Ulisses, si fou escrita primer la Ilíada o l’Odissea, si són del mateix autor, i altres coses d’aquesta importància, que, si te les guardes per a tu, poc satisfaran la teva consciència íntima, i si les comuniques als altres, no els semblaràs més docte, sinó més enutjós [...] [Només els que es consagren a la saviesa són] els que viuen, car no solament aprofiten el temps de llur existència, sinó que hi afegeixen totes les altres edats: tot el que abans d’ells s’ha esdevingut, ells ho adquireixen. [...] De qui podem dir obertament que es dediquen a veritables deures, és d’aquells que malden cada dia per esdevenir ben familiars amb Zenó i Pitàgores, amb Demòcrit i Teofrast. [...] Ningú d’aquests no et forçarà a morir, tots te n’ensenyaran; ningú d’ells no et farà perdre el teus anys, ans t’hi afegirà els seus [...].”


Sèneca (Còrdova, 4aC – Roma, 65dC). De la brevetat de la vida. Traducció de Dr. Carles Cardó, 1924. Dins la col·lecció dels Clàssics de la Bernat Metge.

(Sèneca. Wikipedia)

"Oda a Pep Guardiola", de Narcís Comadira

Oda a Pep Guardiola

Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!
Per tu,
la catifa de gespa arranada
es torna un univers de planetes que giren
al teu voltant.
Tu t'alces i renilles
i amb ulls punyents escrutes
l'horitzó bramador.
Sacseges la crinera
del teu dorsal, l'espinada
s'arqueja, mous les cames esveltes i fràgils
i amb braços oberts
debanes la madeixa invisible del joc.
Salut, germà dels poltres
de peülla de tro!

Salut, fill de la gràcia
i del vent!
Aranya cerebral
que controles els fils
elèctrics de la tarda.
Teixeixes les jugades,
del teixit en fas veles que s'inflen
i en sostens l'entramat.
La gespa es fa mar blava de somnis.
Llavors, mentre llisca la quilla,
tu vigiles de lluny i ets a prop.
Arbre central, pal major
i, alhora, el dofí ensabonat
que segueix el vaixell per les ones.
Salut, fill de la gràcia
i del vent!

Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte
de torres de victòria!
Tu enderroques ruïnes antigues,
traces els fonaments de l'edifici nou.
Excaves amb els ulls
negres de voluntat
un feix de rases fèrtils
i, amb el compàs del braços,
amides, i estableixes el pilar poderós
d'on sorgiran els nervis de la màgia.
I si el llapis d'un dit diu: "aquí",
és aquí on la dansa comença,
sota la volta esplèndida
que has bastit paral·lela del cel.
Salut, constructor de camins,
geòmetra carnal, arquitecte!

Salut, oh pagès radical!
Llaurador impenitent, arada, espiga,
tany vigorós que t'has alçat i granes,
feliç, quadribarrat, a les tardes de glòria.
Tu que cobres la glòria
que has donat al company
amb un petó a la galta!
Dius: "aquí". I és aquí.
I entre els pèls de la cara
neix una rosa mascle.
I riuen entendrides les mares catalanes.
Salut, fill etern,
adoslesent perpetu de carona barbada!

Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!
Salut, cadell suat,
soldat enjogassat
i subtil estrateg de les batalles!
Tu, l'heroi del present,
per més que els segles passin,
no passaràs amb ells.
Romandràs, quan tu i jo siguem cendra,
vivent en la llegenda de la fama
i en aquesta corona modesta que ara treno,
amb vers balbucejant,
per no entorpir l'esclat meravellós
dels versos certes de les teves passades.
Salut, símbol del goig mental
de les ciències exactes!

Comadira, Narcís. Formes de l'ombra. Poesia 1966-2002. Edicions 62 / Empúries. Barcelona, 2002. Pàgs. 498-500.

Stephen Crane. Dos poemes

Stephen Crane fou un poeta nord-americà de la segona meitat del segle XIX. Va morir molt jove, quan només tenia 29 anys. El que caracteritza la seva poesia és que, paradoxalment, és poc “poètica”, almenys en el sentit tradicional del terme. Llegeixo els seus versos, més aviat, com un reguitzell d’anècdotes inventades, sovint ben ocurrents, que il·lustren les seves obsessions: la impotència davant de la injustícia i l’estultícia, la defensa de la llibertat d’opinió i l’apologia de l’espiritualitat lliure en contra de les religions oficials.

Fa unes setmanes us en vaig traduir un poema. Avui us en tradueixo dos més:

“Friend, your white beard sweeps the ground”

Amic, la teva barba blanca escombra el terra.
¿Què fas aquí, dret i expectant?
¿Esperes veure-ho
un dels teus dies demacrats?
¿Amb els ulls vells esperes veure
la marxa triomfal de la justícia?
No esperis tant, amic!
Enduu-te aquesta barba blanca
i els teus ulls vells
vers paratges més tendres.


Friend, your white beard sweeps the ground.
Why do you stand, expectant?
Do you hope to see it
In one of your withered days?
With your old eyes
Do you hope to see
The triumphal march of justice?
Do not wait, friend!
Take your white beard
And your old eyes
To more tender lands.

“Have you ever made a just man?"

“Has creat mai un home just?”
“I tant, n’he creat tres”, respongué Déu,
“però dos ja són morts.
Quant al tercer...
para l’orella!,
que sentiràs l’espectec sord del seu fracàs”.


"Have you ever made a just man?"
"Oh, I have made three," answered God,
"But two of them are dead,
And the third --
Listen! Listen!
And you will hear the thud of his defeat."

Punt i final a L'Illa

Fa unes setmanes Edicions del Salobre va publicar El país que he escollit. Antologia poètica. Es tracta de cent seixanta poemes de Robert Graves traduïts excel·lentment per Josep M. Jaumà, que també ha traduït clàssics com William Shakespeare, Thomas Hardy o W.B. Yeats. Us el recomano.

Com que la meva intenció no és pas repetir una cosa que ja ha estat editada i posada al mercat, no veig cap sentit a continuar amb L’Illa de Graves, el meu segon bloc que va néixer ara fa uns mesos com a complement de Distopies i que està dedicat exclusivament a la traducció de poemes d’aquest poeta anglès. Així doncs, no afegiré més poemes a L’Illa, però tampoc l’eliminaré, de manera que quedarà com un petit web de consulta per aquells a qui els vingui de gust fer un tastet de poesia de Robert Graves.

L'esporgada

A vegades ens convé una bona esporgada: eliminar allò que ens fa nosa, capgirar els pensaments negatius i fer foc nou amb il·lusió renovada.

La natura, com sempre, ens dóna una metàfora excel·lent de molts aspectes de la condició humana. El roseret que l’any passat amb prou feines em va donar cap rosa esquifida −i que durant l’hivern vaig tallar a un pam de terra−, ara presenta un aspecte ben saludable, amb dues roses precioses que en un dia se m’han obert de bat a bat.

Què ho fa que la naturalesa esculli un dia concret i no un altre perquè es produeixi aquest esclat?

Infidels

Segueixo amb molt d’interès la sèrie Infidels de TV3, des del primer capítol: bons guions, bones trames, localitzacions interiors destacables i, sobretot, el saber fer de la majoria d’actors i actrius que hi actuen.

Dels cinc personatges principals de la sèrie, trobo que n’hi ha dos que mereixen una atenció especial: la Paula (interpretada per Sílvia Bel) i la Cruz (Ingrid Rubio). Els altres tres −Lídia (Montse Guallar), Joana (Montse Germán) i Arlet (Aina Clotet)− potser són personatges menys brodats, o fins i tot un pèl incoherents (em refereixo sempre als personatges, no a les actrius, que són excel·lents): no trobo creïble que una psicòloga experimentada de mitjana edat s’enamori d’un jovencell arrogant, ni tampoc m’acabo de creure els dubtes d’identitat sexual de l’Arlet. D’altra banda, quina manera més tova de reaccionar, la de la Joana!: descobreix que el seu marit ha portat durant anys una vida paral·lela a Buenos Aires −amb dona i criatura alternatius inclosos− i quan es troba amb l’altra es limita a desitjar-li que sigui molt feliç. Penso que, comprensiblement, la majoria de dones en la mateixa situació haurien muntat un cristo de cal déu.

La Paula i la Cruz, en canvi, són personatges més interessants, d’aquells que fan reflexionar. La Paula ho fa d’una manera, diguem-ne, metafísica, mentre que el dia a dia de la Cruz ens planteja qüestions més pràctiques.

La Paula pateix una greu malaltia i li queden pocs mesos de vida. La seva actitud, les seves decisions, les converses que manté amb les amigues, ens conviden a preguntar-nos: ¿és millor tenir els dies comptats i gaudir-los a fons, o acomodar-se en la rutina i deixar passar el temps, sense adonar-nos que el temps passat ja no és recuperable? ¿Val la pena, quan et queden quatre dies, fer mal a algú que t’estima i ho donaria tot per tu, si tu qui estimes és una altra persona? ¿Té sentit dedicar els últims mesos de vida a escriure la novel·la que sempre havies deixat per més endavant? La Paula opta per viure a fons els últims dies, deixa el marit i se’n va amb l’amant, i abandona la novel·la que escrivia per viure-la en carn pròpia −una aposta pel carpe diem en contraposició a l’afany de deixar petjada per la posteritat−.





La Cruz, d’altra banda, és una professional excel·lent, jove i atractiva, que veu com a vegades se la qüestiona precisament perquè és això: dona, jove i actractiva. En algun moment, algú, erròniament, pressuposa que per “arribar lluny” deu haver fet alguna cosa moralment dubtosa, o que simplement utilitza la coqueteria per donar una empenteta als seus objectius. La Cruz representa la dona que s’ha incorporat al món del treball en llocs de responsabilitat però que encara ha d’enfrontar-se al masclisme més retrògrad, el que no accepta que en una empresa una dona pugui ser alguna cosa més que la secre. La Cruz, en efecte, podries ser tu, la teva filla, o la teva parella.



(Fotos: web de TV3)

Cançó de bressol grega, per Savina Yannatou

(Worldpulsemagazine.com)

Un poema d'Antonio Machado

La plaza y los naranjos encendidos
con sus frutas redondas y risueñas.

Tumulto de pequeños colegiales
que, al salir en desorden de la escuela,
llenan el aire de la plaza en sombra
con la algazara de sus voces nuevas.

¡Alegría infantil en los rincones
de las ciudades muertas!...
¡Y algo nuestro de ayer, que todavía
vemos vagar por estas calles viejas!


Machado, Antonio. Soledades. Galerías. Otros poemas. [1907]. Ediciones Cátedra. Madrid, 1995. Pàg. 86.