The Judas Kiss, del dramaturg anglès David Hare, tracta de dos moments crucials de la vida d’Oscar Wilde: el dia abans de ser arrestat per haver comès actes de “gross indecency with other male persons” (any 1895) i la posterior vida d’exiliat a Itàlia després del seu alliberament, dos anys després. Els tres protagonistes són el mateix Wilde, el seu amant i traïdor Lord Alfred Douglas i un amic comú, Robert Ross, que va ser el primer amb qui Wilde mantigué relacions homosexuals. Hi ha un quart protagonista, que no apareix físicament a l’obra, que té un pes important: Constance, l’exdona de Wilde, que va intentar tots els possibles (xantatge inclòs) perquè l’escriptor irlandès abandonés el seu amant i complís amb l’obligació de cuidar els seus dos fills.
La biografia de Wilde és prou coneguda i, si més no, es pot consultar a les biblioteques o tirar pel dret i fer una cerca al google, de manera que no m’hi entretindré.
The Judas Kiss es centra en la possibilitat real que va tenir Wilde d’escapar-se abans de ser empresonat, els seus arguments per oposar-se a la fugida i el posterior rebuig rotund d’arrepentir-se dels seus actes després d’haver passat per les penúries de la presó. L’obra és fictícia i només ofereix una versió del que probablement va passar en aquests dos moments tan importants, però té el bon gust d’anar molt més enllà del sentimentalisme melodramàtic que poden generar les històries que barregen denúncies, empresonaments, passió, despit amorós i misèria en general.
Wilde no va fugir perquè creia que la seva reputació ja estava tocada per sempre i la fugida només hagués confirmat que reconeixia els seus “delictes”. No va aprofitar l’ocasió d’anar-se’n perquè, per damunt de tot, volia mantenir la seva dignitat. I finalment no va fugir perquè és el que li demanava Lord Alfred Douglas, a qui estimava cegament. De fet, The Judas Kiss forma part d’una trilogia de David Hare (juntament amb Skylight i Amy’s View) que té com a pal de paller argumental el “sacrificial love”.
Al meu entendre, la tensió dramàtica arriba al seu punt més àlgid quan Wilde explica a Ross la raó per la qual creu que no el deixaran mai viure en pau, fins i tot després d’haver complert la condemna que se li va imposar. Us tradueixo uns fragments d’unes rèpliques de Wilde a Ross, unes rèpliques que exemplifiquen la por que provoquen les persones que, per damunt de tot, defensen la seva llibertat individual als marges de l’opinió general imposada:
“WILDE: [...] El món busca venjança. Tots em defugiu i ja no es representen les meves obres, no per culpa del pecat −mai per culpa del pecat−, sinó perquè em nego a acceptar la lliçó del pecat. Un patriota que és a la presó per estimar el seu país continua estimant el seu país [...]. He rebut el meu càstig. No és suficient? No és el que se’m demanava? No he patit? No ho he hagut de suportar? Però no, ara volen canviar les normes. He complert, però ara em volen imposar noves obligacions. No en tenen prou amb el càstig, m’han de fer empassar la moral del meu càstig coll avall. Fins que m’ofegui. [...] Em van castigar per simple malícia. Ara em castiguen per donar exemple moral.”
Hare, David. The Judas Kiss [1998], dins David Hare: Plays. 3. Faber and faber. Londres, 2008. Pàg. 343-344.
Escrits
