La mala fama de Calígula

[...] Fins aquí hem parlat d’un príncep; ara ens toca parlar d’un monstre [...]

[...] El seu cosí germà Tiberi fou mort per ordre d’ell a traïdoria per un tribú militar que li envià sobtosament; així mateix empenyé el seu sogre Silà a donar-se mort tallant-se el coll amb una navalla [...]

[...] Tingué relacions incestuoses amb totes les seves germanes [...] sovint les féu prostituir pels seus favorits [...]

[...] Gens respectuós i gens delicat envers el senat, permeté que alguns senadors que havien exercit les més altes magistratures, anessin corrent vestits amb la toga al costat del seu carro durant algunes milles, i que s’estiguessin amb un davantal a la cintura, mentre ell dinava, drets al seu capçal o als seus peus; en matà d’altres d’amagat [...]

[...] De vegades, en un combat de gladiadors feia retirar les veles del circ quan el sol era més ardent, i prohibia que ningú sortís [...]

[...] més d’un cop, clausurà els graners i anuncià la fam al poble [...]

[...] Com que el bestiar per al menjar de les feres destinades als espectacles costava massa car, va decidir que fossin esquarterats els condemnats per crims, i, passant revista a diverses presons i sense examinar l’expedient de ningú, situant-se només al centre de l’atri, manà que fossin conduïts a les feres del primer a l’últim [...]

[...] Moltes persones d’honorable categoria, després d’haver-les fet marcar amb un ferro candent, les condemnà a les mines, al treball de les calçades o a les bèsties, o bé les féu estar dins una gàbia, de quatre grapes com els animals, o les féu serrar pel mig, i no pas a tots per motius greus, sinó per haver criticat algun dels seus espectacles o perquè mai no havien jurat pel seu geni. Obligava els pares a presenciar el suplici de llurs fills [...]


Suetoni. Vides dels dotze Cèsars. Volum III. Tiberi. Calígula. Col·lecció Els Clàssics de la Bernat Metge. Trad. Joaquim Icart.

Coneixia el mite de Calígula per l’obra de teatre homònima d’Albert Camus. A diferència de Suetoni, que de la barreja de fets i llegendes en vol fer història, Camus ens presenta un Calígula que, sense deixar de ser igualment execrable, representa el concepte de la puresa del mal. Al Calígula de Camus hi trobem una certa poesia de l’individu en lluita constant per definir la seva llibertat individual enfront de les normes imposades. Amb tot, l’exemple que ens dóna Camus és negatiu −“[Calígula] no ha comprès que no podem destruir-ho tot sense destruir-nos” (1)− i posa èmfasi en el perill que suposa donar llibertat total a les persones que volen exercir “una voluntat de poder delirant” (2). D’altra banda, cal recordar que Camus va escriure la primera versió de l’obra l’any 1938, en ple auge del feixisme a Europa, de manera que també hi podríem veure un intent d’analitzar psicològicament els dictadors que, com Hitler i Mussolini, van protagonitzar l’època més fosca del s.XX.

(1) (2) Del pròleg de Montserrat Ingla dins Camus, Albert. Calígula [1038-1944]. Edicions 62. Col·lecció El Cangur. Barcelona, 1996. Trad. Montserrat Ingla.

(Albert Camus)

Nota: últim apunt de juliol. Ens retrobem a partir de l'1 d'agost.

Encara fan falta

Si algú encara dubta de la necessitat d'utilitzar traductors humans, que doni un cop d'ull a aquest anunci de Google que adjunto. És evident que el text original va ser escrit en castellà i que l'han passat per un maleït traductor automàtic. Fa riure i pena alhora.

Un de cada mil

He sentit dir alguna vegada que, de mitjana, hi ha un lector habitual de poesia per cada mil habitants. Entenc que és lector habitual aquella persona que fa de la lectura de la poesia una de les seves principals activitats de lleure i de gaudi personal i que, a més, també compra poesia de forma regular. No sé d’on es treuen aquestes estadístiques, però m’atreviria a dir que no van pas desencaminades. El meu poble natal té prop de tres mil habitants i dubto que hi visquin més de tres o quatre persones que llegeixin −i comprin!− poesia habitualment. D’altra banda, a Vic hi viuen unes quaranta mil persones. Hi ha més de quaranta lectors habituals de poesia a Vic?

Sigui com sigui, estic convençut que hi ha més d’una persona de cada mil que escriu versos, la qual cosa em porta a una conclusió que també he sentit dir més d’una vegada: que aquest país té més poetes que lectors de poesia.

(Luis Cernuda)

"Odysseus to Telemachus", by Joseph Brodsky

My dear Telemachus,
The Trojan War
is over now; I don't recall who won it.
The Greeks, no doubt, for only they would leave
so many dead so far from their own homeland.
But still, my homeward way has proved too long.
While we were wasting time there, old Poseidon,
it almost seems, stretched and extended space.

I don't know where I am or what this place
can be. It would appear some filthy island,
with bushes, buildings, and great grunting pigs.
A garden choked with weeds; some queen or other.
Grass and huge stones . . . Telemachus, my son!
To a wanderer the faces of all islands
resemble one another. And the mind
trips, numbering waves; eyes, sore from sea horizons,
run; and the flesh of water stuffs the ears.
I can't remember how the war came out;
even how old you are--I can't remember.

Grow up, then, my Telemachus, grow strong.
Only the gods know if we'll see each other
again. You've long since ceased to be that babe
before whom I reined in the plowing bullocks.
Had it not been for Palamedes' trick
we two would still be living in one household.
But maybe he was right; away from me
you are quite safe from all Oedipal passions,
and your dreams, my Telemachus, are blameless.





Joseph Brodsky


Nota: estic preparant la traducció d'aquest poema. La publicaré durant el mes d'agost.

The Masked Face, de Thomas Hardy

Em vaig interessar per la poesia de Thomas Hardy arran de l’obra de teatre Els nois d’història (Alan Bennett, 2004), que vam poder veure ara fa uns mesos al Teatre Goya de la mà de Josep Maria Pou. En un moment donat, un dels estudiants d’història, en Posner, recita al vell professor Hector un poema de Hardy, “Drummer Hodge”, que en el context de l’obra em va impactar. “Drummer Hodge” parla d’un timbaler que mor en una guerra indeterminada. Llencen el seu cos, sense enterrar, en una esplanada, i el poema clou amb uns versos preciosos que ens expliquen que Hodge, ara que és mort, ja no podrà apreciar la natura que l’envolta, però que paradoxalment en passarà a formar part per sempre.: “[...] Yet portion of that unkown plain / Will Hodge for ever be; / His homely Northern breast and brain / Grow to some Southern tree, / And strange-eyed constallations reign / His stars eternally”.

Us tradueixo un altre poema de Hardy, “The Masked Face”, que ens parla breument de la vida quan ens aclapara:


El rostre emmascarat

Trobant-me en un espai immens que marejava,
amb una porta a cada extrem,
vaig exclamar: “Què és aquest indret vertiginós,
que no havia vist mai
i no té terra estable?”
“És la Vida”, va contestar el rostre emmascarat.

Vaig preguntar: “Però perquè sóc aquí
si ningú hi vol venir?
Pot clarejar la llum i l’aire,
el terra restar en calma
i que s’obrin de bat a bat les portes?
A pany i clau s’inflen de por i es tornen balbes”.

Llavors amb un somriure fred la màscara
va replicar: “Pobre vassall,
una vegada una ploma d’oca es queixà
a l’escriba de l’Infinit
de les paraules que havia d’escriure
perquè el sobrepassaven”.



The Masked Face

I found me in a great surging space,
At either end a door,
And I said: “What is this giddying place,
With no firm-fixéd floor,
That I know not of before?”
“It is Life”, said a mask-clad face.

I asked: “But how do I come here,
Who never wished to come;
Can the light and the air be made more clear,
The floor more quietsome,
And the doors set wide? They numb
Fast-locked, and fill with fear.”

The mask put on a bleak smile then,
And said, “O vassal-wight,
There once complained a goosequill pen
To the scribe of the Infinite
Of the words it had to write
Because they were past its ken.”


Hardy, Thomas. The Works of Thomas Hardy. Wordsworth Poetry Library. Londres, 1994. Pàg. 490.