Estranys al cinema

Una de les coses que més ens sobta als apassionats de la traducció és la manera com es tradueixen els títols de les pel·lícules. Sovint el títol traduït té ben poc a veure amb el títol original i, per més voltes que hi donis, no aconsegueixes deduir quin raonament es va seguir a l’hora d’escollir-lo. Altres vegades s’utilitza un títol que recordi altres títols exitosos −amb la qual cosa s’atorga a la pel·lícula una referència cinematogràfica inexistent al títol original−. Esporàdicament també es deixa el títol en versió original, tot i que podria traduir-se fàcilment. No se segueix cap lògica a l’hora d’escollir-ne la traducció i tampoc no hi ha un criteri definit.

Val a dir que la culpa de tot plegat no és del traductor audiovisual, que prou feina té amb el text destinat al doblatge o a la subtitulació, sinó que la decisió final sempre és una imposició de la distribuïdora cinematogràfica que comercialitza el film. Si de debò hi ha algun criteri, aquest és estrictament comercial. Trien un títol determinat perquè consideren que pot enganxar més l’audiència que un altre títol (que potser seria més fidel a l’original). En casos així, el traductor només pot callar i cobrar el xec, perquè no té cap poder de decisió.

Vegem uns quants exemples de traduccions estrambòtiques de títols de pel·lícules. Per poc que hi penseu, estic segur que podríem fer una llista inacabable:


- First Blood (Ted Kotcheff, 1982). Literalment, “Primera sang”. És la primera pel·lícula de la saga Rambo. Ni van traduir el títol com cal ni es van trencar gaire el cap amb la solució: aquí la coneixem, simplement, com a Rambo.


- Stranger Than Paradise (Jim Jarmusch, 1984). Es va traduir com a Extraños en el paraíso. La traducció suggereix que existeix un paradís i que aquest paradís és poblat per gent estranya. L’original, en canvi, conté un joc de paraules difícil de traduir i que, en tot cas, no té res a veure amb la traducció. Stranger vol dir “foraster” −el dos protagonistes són originaris d’Hongria−, però el fet que a continuació s’utilitzi el comparatiu “than” suggereix també uns altres significats: “rar”, “poc freqüent”, “desconegut”. És a dir, que el paradís és rar i difícil de trobar, però més desconeguts són aquests outsiders estrangers que el cerquen.

- Airplane! (Jim Abrahams - David Zucker - Jerry Zucker, 1980). Segur que us sonarà quan digui Aterriza como puedas... En aquest cas és evident que la distribuïdora volia donar un toc d’humor al títol i, per aconseguir-ho, va fer una descripció del que podia suggerir-nos la pel·lícula. Si l’heu vist, recordareu que realment és un campi qui pugui. La “traducció” d’aquest títol va influir en una altra pel·lícula, nou anys després, que duia el títol de The Naked Gun (també de David Zucker) i que aquí es va traduir com Agárralo como puedas.


- Sideways (Alexander Payne, 2004). Aquí es coneix com Entre copes. El títol original és difícil de traduir i demana una mica de creativitat. Literalment, vol dir “de costat”. Mirant la pel·lícula, aquest sideways suggereix que els protagonistes no segueixen el corrent de la majoria. Un actua de manera “poc recte” (el que posa les banyes a la núvia) i l’altre és un escriptor frustrat. A més, per esbargir-se fan una ruta del vi per la zona de Santa Barbara, en comptes d’anar a fer-se el turista a la platja. El disseny del cartell inclou una ampolla de vi tombada, amb dos personatges masculins dins, també tombats.

- High Noon (Fred Zinnemann, 1952). Significa “migdia”, “el punt més alt del dia” i, per extensió, “el punt culminant”, l’“apogeu”. No significa Solo ante el peligro, que és com ho van traduir.


- Lost in Translation (Sofia Coppola, 2003). Aquí sí que es van perdre en la traducció. Van deixar el títol original.

Dancing to Charlie Parker's...

...like a tourist on Permanent Vacation (Jim Jarmusch, 1980)

Odisseu a Telèmac

Traducció del poema que anunciava aquí


Odisseu a Telèmac

Estimat Telèmac,
La Guerra de Troia
ja es va acabar. No recordo qui fou el vencedor.
Els grecs, sens dubte, perquè només ells deixarien
tants morts lluny de la seva llar.
Amb tot, el camí de retorn a casa em resulta massa llarg.
Mentre hi perdíem el temps, allà, fa l’efecte
que Posidó va estendre els seus dominis.

No sé on sóc ni què és aquest lloc.
Té aspecte d’illa immunda,
amb arbustos, edificis i porcs enormes que grunyen.
Un jardí ofegat de males herbes i alguna reina.
Herba i pedres descomunals... Telèmac, fill meu!
Per un que vagareja, les cares de totes les illes
s’assemblen. I la ment viatja, comptant les ones.
Els ulls, adolorits de mirar l’horitzó,
corren i la carn de l’aigua entumeix les orelles.
No recordo com va acabar la guerra.
Ni tants sols recordo la teva edat.

Creix, doncs, Telèmac meu, creix i fes-te fort.
Només els déus saben si ens tornarem
a veure. Ja fa temps que vaig desviar l’arada
quan Palamedes t’hi posà al davant.
Si nos fos per aquella trampa que em delatà,
encara viuríem junts a la mateixa casa.
Però potser ell tenia raó: allunyat de mi,
estàs resguardat de totes les passions edípiques
i els teus somnis, estimat Telèmac, són innocents.

('Odysseus to Telemachus', by Joseph Brodsky)

Píndar per encàrrec

Avui dia tindria molt poc prestigi que algú es dediqués a fer poemes per encàrrec. Estic convençut que seria víctima de l’escarni d’altres poetes i també dels lectors. I malgrat tot, una part important dels poemes que ens han arribat de l’antiguitat grega i romana són poemes escrits per encàrrec. Els himeneus i els epitalamis eren poemes nupcials. Els epinicis eren composicions escrites i musicades en honor als guanyadors dels jocs olímpics −l’aristòcrata de torn que guanyava els jocs en la modalitat corresponent oferia una suma important de diners a un conegut poeta perquè li compongués uns versos en honor seu−. I també hi havia molts poemes que no eren cap encàrrec directe, però que el poeta sabia que havia d’escriure per guanyar-se els favors de l’emperador o el general o el mecenes que l’havia de protegir. Horaci va fer aquest tipus de poema. I Catul. I Safo i Píndar i Simònides... Us imagineu que avui dia un dels nostres il·lustres poetes es dediqués a escriure poemes nupcials per encàrrec? O que per guanyar-se els favors de l’administració escrivís versos lloant el president Montilla? O que per obtenir protecció econòmica fes poemes en honor al president de La Caixa o de Telefónica? Doncs això va succeir, repeteixo: alguns dels millors poemes clàssics que conservem es van fer amb aquesta intenció.

Tota aquesta parrafada només és una excusa per reproduir-vos un fragment d’una de les Olímpiques de Píndar, llibre que forma part de la col·lecció Els Clàssics de la Bernat Metge. És la número XI i Píndar la va dedicar a Hagesídam per la seva victòria al pugilat infantil l’any 476 aC:


Olímpica XI

Estrofa

Ara el que cal als homes són els vents,
adés les aigües del cel,
les xopes filles del núvol. Si un home
amb el seu esforç ateny un èxit, els himnes
emmelats li són preludi de paraules futures
i garantia certa de fets poderosos.

Antístrofa

Un elogi així s’ofereix despresament als campions
olímpics. La meva llengua procura a tall de pastora
entonar la teva lloança, però el nostre
èxit depèn del déu, el teu èxit i el meu.
Sàpigues ara, Hagesídam,
fill d’Arquèstrat, que pel teu pugilat

Epode

col·locaré sobre la teva imposant corona d’olivera
el meu flonjo agençament; himnejaré el llinatge
dels locris epizefiris. Acompanyeu-m’hi,
Muses, per celebrar el seguici: us ben dic que
atenyereu un poble que no rebutja els hostes,
entès en coses belles. És guerrer, i ha escalat
els cims de la saviesa. Les guineus lluents
i els lleons braoladors no poden
mai per mi bescanviar el seu natural.

(Traducció de Manuel Balasch)

You're the Nearest Thing to Heaven - Johnny Cash

Decir casi lo mismo, d’Umberto Eco

Amb Decir casi lo mismo [Experiencias de traducción] podem gaudir de l’Umberto Eco més humorista. Sense abandonar mai el rigor teòric que el caracteritza, el lingüista italià esquitxa el llibre amb un seguit de comentaris irònics que fan més distès el to acadèmic dels diferents assajos-capítols que comprenen l’obra, i a més ho fa sense trencar excessivament el fil del discurs i sense que, en general, sonin fora de lloc. És per això que llegir aquest llibre de teoria de la traducció no només és útil pel seu valor formatiu, sinó que també pot ser un bon divertimento.

Us reprodueixo un fragment de l’obra, que tracta dels reptes del traductor o adaptador tant pel que fa a la traducció lingüística −la traducció pròpiament dita, és a dir, entre llengües− com a la traducció intersemiòtica −la “traducció” entre diferents sistemes de comunicació, com per exemple l’adaptació cinematogràfica d’un text o l’escriptura d’un poema a partir de la contemplació d’un quadre−:


“Muchos espectadores recuerdan haber visto El séptimo sello de Ingmar Bergman, donde aparece la Muerte jugando al ajedrez con el protagonista. ¿Era la Muerte? Lo que se veía era el Muerte. Si se hubiera tratado de un texto verbal, al traducir dentro de la misma materia sonora, Der Tod (o su equivalente sueco, döden, también de género masculino) se habría traducido como la Morte (o la Mort en francés, o la Muerte en español). En cambio, al tener que mostrar a esta muerte a través de imágenes, Bergman (influido por algunos automatismos verbales) se sintió llevado a mostrarla como un hombre, y eso sorprende a todo espectador italiano, español o francés, acostumbrado a concebir la Muerte como un ser de sexo femenino. [...] Bergman, al mostrar la muerte con semblanzas masculinas, no quería turbar las connotaciones habituales determinadas por los automatismos lingüísticos del destinatario previsto (no quería sorprenderlo), mientras que para un francés, un italiano o un español [...] hace exactamente lo contrario, y añade un elemento de extrañamiento. Me puedo imaginar la sensación de apuro de un viejo falangista, de los que iban a la batalla al grito de ¡Viva la muerte!, pensando como buen macho guerrero en empalmar a una criatura femenina, amante bella y terrible. Me imagino lo perturbador que puede ser para un macho descubrir que debería tirarse gozoso a un viejo señor con la cara embadurnada de cosméticos.”


Eco, Umberto. Decir casi lo mismo. Experiencias de traducción. Lumen. Barcelona, 2008 [2003]. Trad. Helena Lozano Miralles. Pàg. 421-422.

"La mort jugant a escacs". Albert Màlare

"Annus Mirabilis", de Philip Larkin

Annus Mirabilis

Les relacions sexuals van sorgir
l’any mil nou-cents seixanta-tres
(força tard per a mi)
entre la fi de la prohibició de Lady Chatterley
i, dels Beatles, el primer trenta-tres.

Fins aleshores només hi havia hagut
una mena de desgavell,
una baralla per un anell,
una vergonya que començava a la joventut
i s’escampava fins a l’últim nivell.

Fins que de cop s’aturà la baralla:
tothom va sentir el mateix
i cada vida esdevingué amb escreix
una brillant endevinalla,
un joc que no es podia perdre, tanmateix.

Així doncs, la vida mai no va ser millor
que a l’any mil nou-cents seixanta-tres
(encara que massa tard per a mi),
entre la fi de la prohibició de Lady Chatterley
i, dels Beatles, el primer trenta-tres.


Larkin, Philip. Finestrals [High Windows]. Labreu edicions, 2009. Traducció de Marcel Riera. Pàg. 71.

Cada matí

Cada matí es produeix la mateixa escena. Una senyora gran de mirada perduda seu a la parada de l’autobús sense intenció de viatjar. Un equatorià es recolza al respatller d’un banc. Porta una gorra que diu España i espera que arribi una furgoneta i se l’emporti a treballar. Un guarda de seguretat aparca la seva chopper a la cantonada de Correus i mira tothom de reüll amb posat autosuficient. Al pàrquing, un encorbatat mossega amb desgana un entrepà dins del cotxe. M’imagino que pensa en objectius i comissions i en com li agradaria guanyar prou diners per anar a esmorzar al bar i poder-ho explicar. A dues passes del semàfor, una noia amb texans blau marí ajustats parla pel mòbil. Abans d’arribar a la plaça, passen dos xicots que parlen sempre d’algun afer molt important. Un gesticula amb moviments enèrgics i l’altre, més aviat capcot, assenteix tota l’estona. Si algun d’ells s’ha fixat mai en mi, sé que jo també sóc “aquell paio que passa per aquí cada dia a la mateixa hora”. El bucle es reinicia exactament cada vint-i-quatre hores, de dilluns a divendres, i es queda en stand-by durant el cap de setmana. Només canvia la llum, que depenent de l’època pot ser des d’inexistent fins a gairebé encegadora. La llum, és clar, i també el fred, que a mesura que avancen les setmanes va modificant el vestuari dels personatges. De cop i volta apareixen jerseis i jaquetes que al cap d’uns mesos també desapareixeran, com ja ho havien fet l’any anterior. L’únic personatge que sempre va vestit igual, plogui, nevi o faci un sol espaterrant, és la senyora gran de mirada perduda. Aquesta senyora també és l’única que, vuit hores després, quan ja estic de tornada, segueix al mateix lloc. Fa la impressió que no s’ha mogut mai de la parada de l’autobús. Per ella el bucle és un fil esguerrat que per error algú va escapçar, potser sense saber-ho, i que ara penja de l’infinit.