Un poema de Charles Reznikoff

TE DEUM

No canto pas per les victòries,
atès que no n'he assolit cap,
sinó pel sol de cada dia,
la brisa,
la primavera pròdiga.

No pas per la victòria,
sinó per la feina diària
duta a terme amb constància.
No pel setial damunt de la tarima,
sinó pel seti humil de cada dia.


TE DEUM

Not because of victories
I sing,
having none,
but for the common sunshine,
the breeze,
the largess of the spring.

Not for victory
but for the day's work done
as well as I was able;
not for a seat upon the dais
but at the common table.

(Charles Reznikoff. EUA, 1894 - 1976)

Bars - "Foc al cor"

Germània, de Tàcit

A Germània, l’historiador romà Tàcit (s.I-II) analitza els pobles “bàrbars” des de tots els punts de vista possibles: els descriu morfològicament, n’explica la demografia, la cultura, la religió, les tradicions i les formes de vida. Escrita en una època en què l’expansió romana pràcticament havia arribat al seu punt més àlgid −i en la qual els enfrontaments amb els pobles germànics eren freqüents−, aquesta obra no pot ser considerada gens gratuïta ni innocent. Tàcit fa una radiografia de l’enemic i la posa a disposició de l’imperi, no sabem −perquè l’autor no ho explica− si per facilitar el seu anorreament, o potser amb un objectiu diferent, molt més lloable: aprendre a pactar-hi. El cas és que a Germània no trobem cap frase d’odi contra els germànics, cap intenció de ridiculitzar-los o d’humiliar-los. Es limita a descriure’ls. Sigui fet a consciència o no, en el fons Tàcit humanitza l’enemic des del moment en què el reconeix com a grup humà amb uns trets distintius, amb una cultura i una història pròpies. És doncs, possiblement, un dels primers intents d’allò que segles després coneixeríem com a antropologia.

Em pregunto, dos mil anys més tard, quants dels pensadors espanyols que desitgen la nostra desaparició estarien disposats a prendre’s la molèstia d’escriure un assaig per mirar d’entendre’ns. Hi ha dies en què hom se sent més esperançat que en altres, i també s’ha de reconèixer que part de la culpa és nostra. Cal deixondir-nos i deixar enrere aquest ensopiment general. Avui penso que el nostre futur seria millor si fóssim un poble germànic, lluitant amb un escut i una maça i barba rogenca al vent, que com a catalans cofois i tantsemenfotistes del s.XXI. Potser fins i tot ens guanyaríem el respecte d’algun Tàcit espanyol dels nostres dies.

Alcestis, d’Eurípides

Reconforta adonar-se que en alguns temes sí que hem avançat durant els últims dos mil anys, si més no en aquest racó de món que ens ha tocat viure. Un exemple és el tracte que reben les dones. Alcestis, del dramaturg grec Eurípides (s.V aC), és una obra que avui dia ningú s’atreviria a escriure, si no fos per posar en relleu les injustícies del passat, però en cap cas per celebrar-les.

El protagonista d’Alcestis és Admet, un rei a qui li arriba l’hora de morir, però que tindrà la sort d’escapar-se’n si algú decideix ocupar el seu lloc. Els pares d’Admet es neguen a morir per ell, perquè pensen que tenen tot el dret a viure amb plenitud els anys que els queden, i és Alcestis, la seva esposa, qui decideix posar-se davant de la mort perquè se l’endugui en lloc del marit. De fet, Alcestis fa el que s’espera que faci una dona en les seves circumstàncies, ni més ni menys. Vist amb els nostres ulls d’avui dia, Admet és un personatge que suscita repugnància. S’enfada amb el seu pare, a qui declara tot el seu odi perquè no ha volgut morir per ell, i malgrat que se sent molt afligit per la mort d’Alcestis, en cap moment pensa que la decisió de la dona no és encertada. Al final apareix Hèracles i ho solucionat tot −fa ressuscitar Alcestis−, però no trobem res a l’obra que qüestioni l’actitud d’Admet. Ans al contrari, se sobreentén que és ell qui ha de viure de totes totes, perquè per alguna raó és jove, l’home de la casa, i per tant és qui més dret té a viure. El fet que els seus pares o la seva dona puguin morir en lloc d’Admet es veu com un fet lògic i natural, com l’ordre correcte de les coses.

Desconec si els últims anys s’ha “revisitat” el mite d’Admet, però si no s’ha fet penso que seria interessant. La versió moderna d’Alcestis substituiria el tracte heroic que rep Admet i el convertiria, molt merescudament, en poc més que un maltractador, el reietó de la casa que segrega verí en adonar-se que el que representa li està desapareixent de sota els peus mentre es veu abocat, sense remei, al fons de l’abisme.

(Hèracles lluitant contra la mort per salvar Alcestis. Frederic Lord Leighton)

El blogger no dorm

Aquesta nit el blogger no pot dormir. Són quarts de dues i demà s’ha llevar, com sempre, a les set de la matinada. Està cansat, però no hi ha manera. El cap li bull d’idees i no para de donar voltes al llit. Decideix sortir a la terrassa a fumar-se unes cigarretes. Fumar li serveix per evadir-se. Li agrada comparar-ho amb una acompanyant que s’avé a passar una bona estona, però de qui no s’espera res més que discreció. Per això el blogger només fuma quan està sol. Entre pipada i pipada, li passa per la ment un garbuix de conceptes que es solapen, que s’empelten els uns als altres. No en treu l’aigua clara i això encara el desvetlla més: pretén perfilar la trama de la novel·la que algun dia ha d’escriure, però no pot evitar començar a escriure mentalment el proper apunt −serà, segur, un apunt memorable, el millor que ha escrit mai−, alhora que no deixa de pensar en aquella maleïda factura que li ha arribat, inesperada, i que no té ni idea de com pagarà.

Mentre continua fumant amb la ment de viatge, núvols enllà, tot d’una succeeix allò que tot home ha somiat alguna vegada: sent un sorollet de peus a uns metres de distància, alça el cap i veu la veïna del pis de dalt en calcetes col·locant una tovallola a l’estenedor. No deu tenir més de vint anys. L’escena només dura cinc segons, perquè la veïna de seguida torna a entrar a casa, però és temps suficient perquè el blogger es quedi de pedra, estupefacte, bocabadat, com un home primitiu que ha vist el foc per primera vegada. Aquelles calcetes, talment un caçapapallones llarguíssim, li atrapen la ment de somiatruites i l’arrosseguen cel avall fins a estampar-la de morros al terra de la terrassa. I aquesta nit la novel·la ja se’n pot anar a pastar fang, l’apunt −si és que mai el publica− ja no serà tan memorable, i la factura no esdevé sinó paper mullat. Només existeix el present, l’ara i aquí. Un manyoc de carn reduït a l’essència més simple, la urgència del moment, i unes calcetes que sense voler-ho s’han convertit en mestresses de la nit.

Que no s'apague la llum

Després de l'èxit rotund de la consulta d'Arenys, unes quantes dotzenes de poblacions han confirmat que també en convocaran una de semblant. És important, tal i com ja s'ha insinuat, que la convocatòria es faci de manera unitària i al mateix dia. No ens convé un degotall de consultes, setmana rere setmana, que restarien força al conjunt, crearien la sensació que tothom va per lliure i acabarien desviant l'atenció mediàtica. Sembla que anem per bon camí. Només espero, de tot cor, que el Lluçanès estigui a l'alçada de les circumstàncies i també s'apunti a la festa. La majoria d'alcaldes i regidors d'aquesta subcomarca de la Catalunya central són de CiU i ERC, partits que ja han anunciat que donaran suport a les consultes, tot i que possiblement tampoc no les fomentaran. La pilota, doncs, es troba més que mai a la teulada dels ajuntaments i les associacions locals. Deixaran escapar l'oportunitat d'aparèixer als llibres d'història que llegirem d'aquí uns anys?

El verdugo (Luis García Berlanga, 1963)

Amb guió del mític Rafael Azcona i el mateix Berlanga, El verdugo és considerada una de les millors pel·lícules d’humor negre espanyol i un autèntic al·legat contra la pena de mort.

El vell botxí Amadeo és un home franc i extravertit que ha dedicat bona part de la seva vida a executar condemnats. Sempre va amunt i avall amb el seu maletí, que conté el collar de ferro del garrot vil. No mostra cap remordiment. Duu a terme la seva feina amb professionalitat i no veu cap diferència entre el seu mitjà de subsistència i el de qualsevol altre ciutadà de l’Espanya franquista. Quan la seva filla Carmen es promet amb José Luis, un empleat de les pompes fúnebres, decideix jubilar-se i anar-se’n a viure amb la parella en un pis del Patronato de la Vivienda. Per accedir al pis s’han de complir unes condicions d’estat civil i laborals i la millor manera d’aconseguir-lo és que José Luis es faci funcionari i prengui el relleu d’Amadeo com a nou botxí. José Luis accepta sense intenció d’exercir mai la “professió”, ja que li asseguren que a la majoria de condemnats els hi arriba l’indult. Passen els mesos i viuen relativament bé fins que arriba una fatídica carta que obliga José Luis a desplaçar-se a Mallorca per “administrar justícia”. Pensant que al final es produirà l’indult −“porque siempre llega el indulto”−, tots tres se’n van a l’illa i fins i tot Carmen està contenta perquè finalment se n’anirà uns dies de vacances. L’indult, però, no arriba, i José Luis es veu obligat a matar el condemnat al garrot vil. Intenta escapar-se’n fins l’últim moment, vol presentar la dimissió, però tot és en va. L’escena de l’execució només la podem imaginar perquè no ens la mostren, però s’intueix que els funcionaris de la presó l’han ajudat perquè ell sol no hauria estat capaç de fer-ho.

Al meu entendre, tres escenes justifiquen, per la seva càrrega simbòlica, el visionat d’aquesta pel·lícula: una, els músics de les pompes fúnebres aprofitant el temps lliure, entre enterrament i enterrament, per assajar uns ritmes de jazz −la llum, la vida i la música desimbolta versus el tedi, la grisalla i la mort implícites en el franquisme−. Dues, el nou botxí mig desmaiat, esmaperdut, suplicant que el deixin marxar, essent arrossegat pels funcionaris de la presó cap a la sala d’execució, com si el condemnat fos ell mateix −i en certa manera també ho és−. I per últim, els alegres turistes, la majoria estrangers, gaudint de la Mallorca dels anys seixanta −sol, mar, excursions en vaixell−, ignorants o oblidadissos dels terribles fets que estan succeint a pocs metres del seu escenari de diversió: una persona executada per una dictadura que segueix el seu curs mentre intenta donar una imatge despreocupada, gairebé permissiva, de cara a l’exterior.

Podeu veure la pel·lícula sencera clicant el següent enllaç:

EL VERDUGO

Després d’Arenys, el Lluçanès

És de preveure que després de la consulta d’Arenys de Munt altres pobles s’hi afegiran i també en convocaran una de semblant −sobretot si el resultat és positiu−. Penso que els següents que s’hi haurien d’afegir, amb caràcter urgent, són tots els pobles del Lluçanès en bloc. Evidentment quan dic això escombro cap a casa, però també penso que seria interessant des d’un punt de vista objectiu:

1) No es tractaria d’un poble aïllat, sinó d’un conjunt de tretze pobles, cadascun amb la seva idiosincràsia, que donarien a la consulta un visió una mica més àmplia. No em costa gaire imaginar el rebombori mediàtic: “Tretze pobles decideixen en massa fer la consulta el mateix dia”.

2) La consulta seria interessant perquè no tots els ajuntaments del Lluçanès són del mateix partit, de manera que la convocatòria aniria més enllà del tactisme partidista d’una formació concreta. Seria, per tant, una proposta políticament transversal.

3) Per últim, el Lluçanès, en contra del que molta gent pugui pensar, no és un territori demogràficament estancat ni poblat només per “catalans de tota la vida” −que, suposadament, votarien en una direcció determinada i impedirien que el resultat fos extrapolable−. Al Lluçanès hi viu, en efecte, molta gent que no se n’ha mogut des de fa generacions, però també hi ha una part prou important de població fruit de les migracions castellanoparlants dels anys cinquanta, seixanta i setanta (que van venir sobretot pel tèxtil), així com una quantitat gens menyspreable de nous immigrants, bàsicament marroquins i llatinoamericans que van arribar des de principis dels noranta fins a mitjans de la dècada actual. De fet, no tinc cap dubte que més d’un nouvingut votaria pel sí i alguns dels de sempre votarien pel no, però això ja són figues d’un altre paner.

La qüestió és, els batlles lluçanesos s’han plantejat de reunir-se per tractar aquest tema? Serien capaços de deixar de banda les diferències ideològiques per fer aquest pas tan important, comptant, òbviament, amb la complicitat d’allò que hem convingut anomenar la “societat civil”? I ni que sigui per pur egoisme municipalista, s’han parat a pensar el que suposaria pel Lluçanès fer una convocatòria d’aquestes característiques?