Escrits
El dia de l’ós, de Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963), és un dels llibres que feia anys que tenia a la llista de lectures pendents. La setmana passada el vaig trobar, per un euro, a una de les paradetes de llibres de vell que s’instal·len al mercat de Vic tots els dissabtes. Penso que és una novel·la del tot recomanable.
Podeu llegir-ne l’argument clicant aquest enllaç i també aquest altre. El que voldria comentar en aquest apunt és les dues característiques que per mi fan d’El dia de l’ós una novel·la important: la magistral barreja de temps i la problemàtica de la catalanitat simbolitzada en la figura de Bernadette, la nostra protagonista.
1)- L’acció es desenvolupa alhora al segle XXI i al segle XVII, a Prats de Molló. L’autor no ens indica quan es produeixen els salts temporals. En una frase es fa implícit que ens trobem en temps actuals (fax, antenes parabòliques, autocars, cotxes) i a la frase següent deduïm que som quatre segles enrere. Llavors al següent paràgraf podem tornar al segle XXI, i així al llarg de tota la novel·la. Aquesta esquizofrènia temporal crea una tensió i una angoixa creixents, fins al punt que en certs passatges et pots arribar a preguntar si els fets terribles que ens expliquen (i que, per lògica, els situaríem al s. XVII) no estan succeint en realitat avui dia. Si l’autor hagués dividit els salts temporals en paràgrafs o capítols, tota aquesta tensió se n’hauria anat en orris. És a dir, que Joan-Lluís Lluís no utilitza aquesta tècnica de manera esnob o gratuïta, ni per amagar cap mancança a l’argument de l’obra, sinó que, precisament, és l’essència de l’obra. No es tracta, al meu entendre, d’un simple recurs estilístic. La confusió temporal reforça la idea que potser no hem evolucionat tant com ens pensem i que és possible que alguns d’aquests actes primitius (o altres de semblants) es continuïn donant a la nostra Europa civilitzada. D’altra banda, també es pot interpretar com les pors que pateix Bernadette, el temor de no poder desempallegar-se del record del que va succeir fa vuit anys i que encara ara la turmenta.
Val a dir que l’autor només té pietat de nosaltres a la primera frase del llibre, on afirma que “Bernadette Boher entra en aquesta història mentre dorm i somia”. Llavors Bernadette es desperta, però mentre avancem en la lectura almenys ens queda el consol que potser tot plegat només és un malson.
2)- Quan torna a Prats de Molló des de Barcelona, vuit anys després d’haver-ne estat expulsada, Bernadette és l’única habitant que pot parlar català amb fluïdesa (a la novel·la no apareix en cap moment la paraula “català”, simplement es parla de “la llengua”). I no només és l´única, sinó que a més sap que ha d’amagar aquest fet perquè “parlar com els del sud” podria comportar-li encara més problemes. L’al·legoria, aquí, es fa evident: la catalanitat ha estat progressivament foragitada de la Catalunya del nord i, quan sembla que hi torna (en forma de turistes catalans de cap de setmana?) es troba alienada.
El dia de l’ós és una novel·la curta (només té un centenar de pàgines) que t’atrapa des del principi i es llegeix d’una tirada. Cal tenir estómac, però. Espero, tal com demana Joan-Lluís Lluís a la dedicatòria, que els habitants de Prats de Molló l’hagin perdonat.
Podeu llegir-ne l’argument clicant aquest enllaç i també aquest altre. El que voldria comentar en aquest apunt és les dues característiques que per mi fan d’El dia de l’ós una novel·la important: la magistral barreja de temps i la problemàtica de la catalanitat simbolitzada en la figura de Bernadette, la nostra protagonista.
1)- L’acció es desenvolupa alhora al segle XXI i al segle XVII, a Prats de Molló. L’autor no ens indica quan es produeixen els salts temporals. En una frase es fa implícit que ens trobem en temps actuals (fax, antenes parabòliques, autocars, cotxes) i a la frase següent deduïm que som quatre segles enrere. Llavors al següent paràgraf podem tornar al segle XXI, i així al llarg de tota la novel·la. Aquesta esquizofrènia temporal crea una tensió i una angoixa creixents, fins al punt que en certs passatges et pots arribar a preguntar si els fets terribles que ens expliquen (i que, per lògica, els situaríem al s. XVII) no estan succeint en realitat avui dia. Si l’autor hagués dividit els salts temporals en paràgrafs o capítols, tota aquesta tensió se n’hauria anat en orris. És a dir, que Joan-Lluís Lluís no utilitza aquesta tècnica de manera esnob o gratuïta, ni per amagar cap mancança a l’argument de l’obra, sinó que, precisament, és l’essència de l’obra. No es tracta, al meu entendre, d’un simple recurs estilístic. La confusió temporal reforça la idea que potser no hem evolucionat tant com ens pensem i que és possible que alguns d’aquests actes primitius (o altres de semblants) es continuïn donant a la nostra Europa civilitzada. D’altra banda, també es pot interpretar com les pors que pateix Bernadette, el temor de no poder desempallegar-se del record del que va succeir fa vuit anys i que encara ara la turmenta.
Val a dir que l’autor només té pietat de nosaltres a la primera frase del llibre, on afirma que “Bernadette Boher entra en aquesta història mentre dorm i somia”. Llavors Bernadette es desperta, però mentre avancem en la lectura almenys ens queda el consol que potser tot plegat només és un malson.
2)- Quan torna a Prats de Molló des de Barcelona, vuit anys després d’haver-ne estat expulsada, Bernadette és l’única habitant que pot parlar català amb fluïdesa (a la novel·la no apareix en cap moment la paraula “català”, simplement es parla de “la llengua”). I no només és l´única, sinó que a més sap que ha d’amagar aquest fet perquè “parlar com els del sud” podria comportar-li encara més problemes. L’al·legoria, aquí, es fa evident: la catalanitat ha estat progressivament foragitada de la Catalunya del nord i, quan sembla que hi torna (en forma de turistes catalans de cap de setmana?) es troba alienada.
El dia de l’ós és una novel·la curta (només té un centenar de pàgines) que t’atrapa des del principi i es llegeix d’una tirada. Cal tenir estómac, però. Espero, tal com demana Joan-Lluís Lluís a la dedicatòria, que els habitants de Prats de Molló l’hagin perdonat.
