Nick Cave - He Wants You

Un gos, una mancança?

Sempre he pensat que rere el costum de tenir un animal domèstic s’hi amaga una certa mancança afectiva. M’agraden els gats de carrer, que no tenen amo, però no em fan gràcia ni els gossos, ni els ocells, ni els conillets d’índies. Penso que qui té un animal domèstic del que de debò gaudeix no és de l’animal en si, sinó d’allò que li manca i que inconscientment obté gràcies a l’animaló. Algunes persones grans que viuen soles i tenen un ocellet s’estarrufen en sentir-lo piular perquè en realitat voldrien que algú els parlés. Els que acaronen dolçament un gos voldrien acaronar una persona i obtenir així el seu afecte. Etcètera. Ho dic amb respecte, sense ironia, perquè entenc la fonda tristesa en què viuen aquestes persones. A vegades algú m’ha comentat que “una cosa no té res a veure amb l’altra” o que “la gent no és estúpida, tothom sap distingir perfectament entre un gos i una persona”. Suposo que se’n podria parlar molt, però no puc evitar pensar que, com que tenir un animal a casa és objectivament un acte irracional, per força ha d’haver-hi una raó inconscient que ho justifiqui.

Ahir al vespre vaig recordar tot això mentre llegia el primer volum dels Assaigs de Montaigne. Com sempre, el savi francès té una explicació per tot. Citant Plutarc, Montaigne afirmava que “[...] a propòsit dels qui s’afeccionen a les mones i als gossets [...], la part amorosa que tots portem dins nostre, a falta d’objecte legítim, abans que romandre inútil, se’n forja un de fals i frívol. I veiem que en les seues passions l’ànima s’enganya ella mateixa tot fabricant un objecte fals i fantàstic, fins i tot en contra de la seua pròpia creença, abans que deixar d’actuar contra alguna cosa”.

(Montaigne, Michel de. Assaigs. Llibre primer. Proa. Barcelona, 2006. Pàg. 42)

Night on Earth (Jim Jarmusch, 1991)

Los Angeles. Nova York. París. Roma. Helsinki.

Cinc ciutats. Cinc conurbacions diverses, cosmopolites. Cinc centres econòmics, polítics i culturals. Cinc destins turístics de primer ordre que sovint amaguen els seu vessant més sòrdid. Cinc taxistes nocturns que ens mostren les grandeses i les misèries −més misèries que grandeses− de tot un elenc de personatges que passen d’esquitllentes per les seves vides, tots ells autèntics ocells de nit. Cinc curtmetratges presentats en forma de pel•lícula que es poden visionar per separat o d’una tirada. Cinc escenes de Nit a la Terra...

Avui em ve de gust mostrar-vos “Nova York”:


Part I

Part II

Bases Premi Boira de Teatre

Si cliqueu l'enllaç de més avall podeu consultar les Bases del Tretzè Premi Boira de Teatre. Teniu temps de presentar les vostres obres fins al proper 30 de gener. Una vegada dissolta la Coordinadora de Grups Amateurs de Teatre d'Osona, enguany la coordinació del Boira serà assumida pel GALL (Grup d'Actors del Lluçanès).

BASES TRETZÈ PREMI BOIRA DE TEATRE

"En els filons siberians". Puixkin

En els filons siberians,
tingueu algiva paciència;
no serà en va el vostre dolor
ni els vostres pensaments més nobles.

Fidel germana del malfat,
dins la tenebra, l’esperança
deixondirà coratge i joia,
i arribarà el temps anhelat.

L’amor i l’amistat vindran
forçant argolles i cadenes,
com ara a aquest presidi vostre
pervé la meva lliure veu.

Cauran els cadenams feixucs
i les presons. Sortirà a rebre-us
la llibertat amb alegria,
l’espasa us tornaran per fi.


Puixkin, Alexandr S. "En els filons siberians". Traducció d'Elena Vidal i Miquel Desclot. Poema trobat al web de Mag Poesia.

(Puixkin, d'Orest Kiprenksy. Viquipèdia)