Els Evangelis, traduïts per Joan F. Mira

Aquestes Festes, com també per Setmana Santa, són dates ideals per fer un repàs als Evangelis. Em refereixo a rellegir-los no des d’un punt de vista religiós −llevat, esclar, que hom sigui religiós−, sinó des d’un punt de vista cultural, sent conscient del seu pes històric, i literari. Per dur a terme aquesta lectura laica tenim l’ajuda de la traducció dels Evangelis que va publicar Proa, ara fa cinc anys, de la mà d’en Joan F. Mira −que, com tots sabeu, és un valencià il•lustre i no menys il•lustre novel•lista, assagista i traductor−.

Com afirma el mateix Mira a la introducció, “es tracta, en efecte, d’una versió ‘literària’, i no doctrinal ni dogmàtica, dels evangelis […] És a dir, d’una versió feta amb els mateixos criteris que hauria aplicat a la traducció de qualsevol text narratiu, teatral o poètic de la literatura clàssica […]”. Així, per posar-vos només un dels diversos exemples que s’exposen a la introducció, Mira tradueix “alé sagrat” en comptes d’“Esperit Sant”. La raó és que un lector contemporani de l’època en què es van escriure els evangelis entendria que el text parla d’un alè o buf que prové de Déu, més que no pas del concepte d’Esperit Sant tal i com l’entenem nosaltres avui dia, ja que l’Esperit Sant com a “persona divina i autònoma, diferent del Pare i del Fill, en el context d’un dogma, la Trinitat, […] encara no existia com a tal”.

Els que vam rebre una educació catòlica i, arribada l’adolescència, vam apostatar tot jurant que no voldríem saber mai més res de textos bíblics, ara, passats els anys i amb els nervis una mica més calmats, podem gaudir d’aquests textos sense la pressió del dogma −perquè ja no ens el creiem−, sense la sensació d’estar cometent pecats contínuament, deixant-nos entretenir, en definitiva, per uns relats literaris antics que, vulguem o no, han tingut i continuaran tenint una importància cabdal a la Història.

Val a dir que la versió de Mira també inclou “Els fets dels apòstols”, la “Carta de Pau als Romans” i el relat absolutament al•lucinatori de l’“Apocalipsi”. L’Apocalipsi, per cert, avui dia pot continuar sent una bona font d’inspiració per poetastres que busquin textos de referència que els impactin, o també per grups de música sinistra que vagin escassos d’idees a l’hora d’escriure lletres de cançons. Una lectura popular −la de l’Apocalipsi− que ja no espanta ningú, però que té una certa qualitat literària i que és prou recomanable per qui vulgui distreure’s amb una mica de sang i fetge.

Aprofito aquest últim apunt de desembre per desitjar-vos a tots i totes un magnífic Any Nou. Si ens ho proposem, el 2010 serà el millor any de la nostra vida.

Deck the Halls - Smokey Robinson

(Actualització 21/02/2010: elimino la cançó perquè m'hi han inserit publicitat)

Nova York (XVI). The End

Dono per acabada la sèrie d’apunts que durant les darreres tres setmanes he dedicat al que vaig viure i veure a Nova York. Em deixo al tinter unes quantes cosetes, com per exemple l’exposició de la Bauhaus al MoMA, la visita al Chelsea Hotel, el barri de Greenwich Village, la Coney Island deserta de finals de novembre... i un parell d’anècdotes més que potser algun dia recuperaré en forma de relat. El cas és que només falta un dia per la nit de Nadal i necessito passar pàgina. La tornada s’està fent molt llarga... Distopies tornarà a partir d’ara a la seva temàtica habitual, que després d’un any i mig encara no sé ben bé quina és.

Nova York (XV). The Heart Is a Lonely Hunter

La tercera i última obra que vam veure a NY és una adaptació teatral de la novel·la The Heart Is a Lonely Hunter, de Carson McCullers (1940). L’obra es va representar al New York Theatre Workshop −un petit teatre de l’Off-Broadway situat al sud-est de Manhattan−, amb direcció de Doug Hughes −el mateix que va dirigir Oleanna− i dramatúrgia a càrrec de Rebecca Gilman.

Val a dir que l’estrena va arribar precedida d’una certa polèmica: com que el personatge principal de l’obra és sordmut, una associació d’actors amb aquesta discapacitat es va queixar que l’actor que l’interpretava podia parlar i sentir-hi. A més, com que al principi i al final de l’obra el personatge sí que diu unes paraules −representa que expressa en veu alta els seus pensaments−, l’associació va denunciar que per aquest fet havien quedat exclosos del possible càsting. Suposo que no els falta raó, però haig de dir que l’actor escollit −Henry Stram− va brodar el personatge. Tinc un familiar sord que parla amb dificultats, de manera que estic acostumat als gestos i als sons de les persones que pateixen aquestes limitacions físiques i us asseguro que la interpretació va ser per treure’s el barret.

The Heart Is a Lonely Hunter ens presenta John Singer, un home de mitjana edat sordmut que comparteix pis amb el seu amic grec Antonapoulos, que també és mut però amb l’afegit d’una greu discapacitat intel·lectual. L'únic familiar d’Antonapoulos, un cosí que regenta una botiga, decideix tancar-lo en un sanatori mental després d’un petit incident. D’aquesta manera John Singer es queda sol i, profundament afectat, decideix canviar d’aires i comença a freqüentar una pensió a la seva nova ciutat. De seguida s’aplega al seu voltant una sèrie de personatges que troben en Singer un amic comprensiu, una espècie de talismà que els ajuda en les seves misèries diàries: l’amo de la pensió −de qui se sobreentén però no es fa explícit que se sent atret pels nens−, un metge compromès amb el moviment d’alliberament negre, un sindicalista radical, una noia fascinada per la música clàssica −que, limitada pel món que l’envolta, acaba treballant de caixera en un centre comercial−, un jovenet ple de fantasies heroiques però profundament innocent... Com s’ha dit en algunes ressenyes, tothom busca l’afecte de Singer sense adonar-se que és ell qui més afecte necessita, la qual cosa precipita el personatge cap a un desenllaç fatal.

Tenia curiositat per veure com el director i l’escenògraf −Neil Patel− resoldrien el que, a priori, sembla un trencaclosques (almenys per mi, que sóc un profà en el tema): la multiplicitat de llocs on es desenvolupa la trama. La solució va ser tan simple com efectiva: al fons de l’escenari hi van col·locar diverses plataformes mòbils, d’uns set o vuit metres quadrats, que servien com a miniescenaris i que s’anaven desplaçant endavant i endarrere quan l’escena ho requeria. D’aquesta manera s’aconseguia canviar d’escenari ràpidament sense trencar en cap moment el ritme de l’acció.

L’obra em va agradar. Molt. Però també em va agradar el fet d’anar a un teatre diferent, allunyat de la quarantena de teatres del Broadway “oficial”. Algun dia (potser de cara a l’any que ve) us parlaré del sistema de mecenatge de què gaudeixen aquests teatres de l’Off, un sistema que hauria de fer enrojolar de vergonya tots aquells catalans que, podrits de calés, van per la vida d’amants de la cultura i llavors permeten que per mancances econòmiques s’acabin avortant projectes culturals de tota mena. I és que, amics meus, els nord-americans ens passen la mà per la cara en tot, i la cultura no és pas una excepció.

Nova York (XIV). Strand Bookstore

Aquí sí que em vaig tornar definitivament boig. Estem parlant, probablement, de la botiga de llibres de segona mà més gran del món. "18 milles" –com diu la propaganda− de llibres de tota mena, haguts i per haver, i una gran secció amb primeres edicions, llibres rars i descatalogats. Però on vaig perdre l’oremus va ser a fora, al carrer. Perquè per si no n’hi hagués prou amb la llibreria “interior”, resulta que Strand es troba encerclada, per la part de fora, per una vintena de prestatgeries mòbils on hi trobes, encabits, milers de llibres per només un dòlar. Però això no és tot, dues d’aquestes prestatgeries tenen llibres a 48 centaus! Naturalment, molts d’aquests llibres són per llençar-los directament a les escombraries, però també n’hi molts, moltíssims que es podrien vendre per vint dòlars i el preu continuaria sent raonable. Només per posar uns quants exemples, a la secció de 48 centaus i un dòlar em vaig comprar un assaig de David Hare sobre la seva experiència com a actor, unes novel·les de Joseph Conrad, una de Henry James, un recull de proses d’Stephen Crane, l’obra de teatre Murder in the Cathedral de T.S. Eliot, dos Tennessee Williams, una antologia d’obres breus de Mishima, etc. Em vaig passar dues hores de rellotge a fora, pelant-me de fred, repassant tots els llibres, un per un, i llavors encara em faltava la part de dins, on em vaig comprar, entre d’altres, quatre obres de teatre de David Mamet.

Strand Bookstore es troba situada al número 828 de Broadway i també té una petita franquícia, el Central Park Kiosk, a l’encreuament del carrer 60 amb la Cinquena Avinguda.

Nova York (XIII). The Drama Book Shop

Una llibreria molt interessant dedicada exclusivament al món del teatre. Situada a 250 West 40th Street, The Drama Book Shop té seccions especialitzades en l’art d’interpretar i dirigir, prestatgeries de temàtica shakespeariana, de teatre clàssic llatí i grec i, no cal dir-ho, de dramatúrgia nord-americana contemporània. Em va sobtar la quantitat ingent de revistes teatrals que hi ha als EUA. En vaig comptar, pel cap baix, una dotzena de diferents, que incloïen, de cadascuna, números actuals i endarrerits −cosa que s’agraeix, perquè una revista pel fet de tenir uns quants mesos d’antiguitat no vol dir que ja no sigui vàlida. És a dir, que hi havia fons editorial fins i tot en revistes−. Revistes gruixudes, que contenien no només assajos i ressenyes, sinó també obres de teatre breus, d’una sol acte.

Em vaig comprar, a part de textos teatrals, un llibre d’introducció a les grans obres clàssiques de l’òpera −d’òpera no en tinc ni idea i algun dia m’hi haig de posar− i un fetitxe personal: una figureta de l’Oscar Wilde, amb abric i bastó d’aristòcrata.

Igual que Midtown Comics, The Drama Book Shop també fa enviaments internacionals.

Nova York (XII). Central Park

M’estalvio les típiques fotos bucòliques que, per massa ensucrades, acaben empatxant una miqueta. I que consti que al Central Park se’n poden fer moltes i de molt maques, però simplement no em ve de gust posar-les aquí.

Dues imatges només: la primera, la d’un home jove amb bigoti llegint. Mirava de reüll tothom qui passava, no sé si perquè els turistes el distrèiem de la lectura o precisament perquè buscava ser fotografiat pels turistes. I la segona, la de l’"Àngel de les Aigües" a Bethesda Fountain. Tot i que el pobre àngel, la pobra àngela, va cobert de coloms caganers −i fastigosos com només ho poden ser els coloms−, em va fer gràcia fer-li unes fotos, especialment perquè és l’estàtua que surt a Angels in America en la versió televisiva de l’obra de teatre homònima de Tony Kushner.

Nova York (XI). Josep Maria Sert

A la planta baixa (Grand Lobby) del Rockefeller Center hi trobem uns murals de l’artista barceloní-vigatà Josep Maria Sert: American Progress i Time. Has de saber on són i anar-hi expressament, perquè si vas despistat puges directament als ascensors per anar a fer fotos i vídeos de les vistes, a dalt de tot, i llavors et pots perdre les joies que hi ha una miqueta més avall.

Sempre que penso en Sert em ve al cap una anècdota: deu fer una quinzena d’anys, potser algun més, una senyora prou coneguda del meu poble va anar a un concurs de TV3, un d’aquells concursos de preguntes i respostes i premi en metàl·lic. Doncs bé, en un moment donat li van preguntar quin artista havia pintat els murals de la Catedral de Vic. La senyora va rumiar uns segons i, tota decidida, convençuda que l’havia encertat, va mirar a càmera i va exclamar: “la Pilarín Bayés!”.

Nova York (X). Read

El millor grafit que he vist mai el vaig trobar a Brooklyn: llegeix, llegiu.

Nova York (IX). Midtown Comics

Els aficionats al còmic tenen una cita ineludible a Midtown Comics −això ja sembla una guia turística amb tots els ets i uts−. La gent de Midtown té dues botigues, una situada a 200 West 40th Street i l’altra al 459 de Lexington Ave. Per proximitat amb Times Square, que és on anem a parar tots els turistes, la que vam visitar va ser la primera. Són dues plantes senceres on s’hi emboteixen milers de còmics, novel·les gràfiques i mangues de tot tipus: clàssics i moderns, col·leccions senceres, números solts... A part, hi ha la típica secció de figuretes i altres objectes de memorabilia sobre els herois de còmic més populars. Només vam ser-hi trenta minuts, perquè ens hi vam presentar tard (mitja hora abans de tancar, un dia entre setmana), però si algun dia torno a NY (bé, siguem positius: el dia que torni a Nova York) és un dels llocs que vull visitar amb més calma.

Cal dir que Midtown Comics també té botiga a la xarxa i fa enviaments internacionals. Potser us interessa donar una ullada al seu web, sobretot tenint en compte que a dia d’avui un dòlar només val 0,68 euros.

Els èxits del referèndum a Prats de Lluçanès

Us relato els èxits −en plural perquè en van ser uns quants− del referèndum de Prats de Lluçanès (el meu poble natal), que és el que vaig viure en directe com a voluntari:


Èxit de resultat: ras i curt, el “Sí” va guanyar amb un 98% (un miler de vots), mentre que el 2% restant se’l van repartir, gairebé a mitges, entre els “No” i els vots “En blanc”.

Èxit de participació: la participació va fregar el 40%, en la línia de les eleccions oficials que s’han convocat els últims anys al poble, i per sobre de la mitjana del conjunt de poblacions que van convocar el referèndum.

Èxit polític: vaig veure gent de CiU i d’ERC saludant-se amicalment, fins i tot efusivament, gent que des de fa anys estan enfrontats amb posicions, en teoria, irreconciliables. Veure’ls units, amb un objectiu comú, respectant-se mútuament, em va fer arribar un petit raig d’esperança. Fou una bonica estampa nadalenca. Durarà?

Èxit popular: va anar a votar tot tipus de gent: nanos de setze anys i avis de més de noranta, pares i mares de família i també els solterons del poble, noies que es vestien amb tacons de pam i el millor vestit perquè l’ocasió era solemne, immigrants, despistats que estaven empadronats a un altre lloc i que no van poder votar...

Èxit de credibilitat: durant les hores que vaig seure rere la taula vaig negar el vot a tres persones que, malgrat que sé de sobres que viuen a Prats de Lluçanès, no van poder acreditar-ho. El seu DNI posava un poble diferent i havien perdut el certificat d’empadronament. Us podria assenyalar amb el dit la casa on viuen, perquè és un poble petit i tots ens coneixem, però tot i així no van votar. L’organització va ser molt estricta amb aquests casos, com ha de ser. La seriositat del procés va ser absolutament inqüestionable.

Èxit personal: algunes persones viuen un sol fet a la vida que els transforma radicalment. Per a la majoria, però, són diverses les ocasions en què algun fet ens transforma amb dosis més o menys moderades. Es tracta de petites catarsis que es produeixen cada x anys i que et fan madurar, mirar-te algunes coses de manera diferent, adonar-te que potser anaves ben o mal encaminat, o que potser ja era hora de fer un canvi. Sense dubte, el 13-D va ser una d’aquestes ocasions. Em sentia còmode, amable amb la gent, il·lusionat de formar part d’un col·lectiu humà que té un objectiu comú lloable. Abans-d’ahir, per unes hores, us asseguro que vaig ser millor persona.

Nova York (VIII). Oleanna

La segona obra de teatre que vam veure durant l’estada a NY va ser Oleanna, de David Mamet. L’obra, dirigida per Doug Hughes i interpretada per Bill Pullman i Julia Stiles, es va acomiadar dels espectadors el 6 de desembre, o sigui que vaig tenir la sort d’enganxar-la pocs dies abans d’acabar-se. Veure “un Mamet” en llengua original i a Nova York és una d’aquelles experiències culturals que guardaré com tresor per més anys que passin.

Oleanna es presenta com a combat dialèctic (els mítics combats dialèctics Mamet!) entre John, un professor universitari, i Carol, una mala estudiant idealista i una mica somiadora. Escrita l’any 1992, en plena escalada del pensament políticament correcte als EUA, l’obra ens mostra com la correcció política, que en principi té objectius lloables, pot arribar a esdevenir terrorífica quan és convenientment manipulada.

Carol assisteix a una tutoria personal al despatx de John, ja que s’adona que va malament amb els estudis i vol millorar. Al despatx es troba amb un professor que només li ofereix solucions a mitges i que, a més, interromp la tutoria amb contínues trucades telefòniques −la falta de comunicació, o l’intent frustrat de comunicació i entesa, és l’altre tema que Mamet aborda en aquesta genial obra−. Quan veu que no se’n sortirà, Carol no dubta a posar una denúncia contra John acusant-lo d’haver-la maltractat i agredit sexualment. Sap que, amb el diktat de la correcció política a la mà, sempre es creuran el seu relat dels fets, ja que ella representa un col·lectiu històricament discriminat (noia jove que intenta tenir èxit a la vida), mentre que John, home blanc i heterosexual de mitjana edat, representa el sistema vigent. Malgrat adonar-se que té el futur professional destrossat, John no accepta el xantatge de Carol (que ha promès retirar la denúncia si John canvia de cap a peus el programa de l’assignatura, tot qüestionant així el sistema universitari vigent en aquella època). Al final el professor perd els estreps i acaba fent allò de què havia sigut falsament acusat.

Amb un ritme i una tensió in crescendo, com a espectador passes en pocs minuts d’empatitzar amb Carol a odiar-la, mentre que John, que al principi no et fa ni fred ni calor (o fins i tot provoca rebuig) al final t’acaba fent llàstima. I és aquí on David Mamet és realment magistral. Amb Oleanna, el dramaturg de Xicago t’instal·la al cervell una bomba de rellotgeria que, hores després, t’acaba esclatant en forma de preguntes incòmodes: ¿Com és possible que em solidaritzi amb el professor justament quan es venja de l’alumna i li clava un parell d’hòsties? ¿Fins a quin punt l’acusació de Carol no té un cert fonament, ja que d’alguna manera sí que ha estat vexada per l’actitud condescendent del professor? ¿Justifica això, en tot cas, destrossar-li la vida a un professional que només intenta fer la seva feina? ¿O no intentava només fer la seva feina? ¿Si Carol fos una bona estudiant, estaria tan radicalment en contra del sistema? ¿Per què la correcció política s’atreveix a qüestionar descaradament la llibertat de càtedra? ¿No estem davant de dos sistemes igualment nefastos −el vigent a principis dels noranta, autoritari i masclista, i el de la imposició de la discriminació positiva−? ¿No és Oleanna, en definitiva, un gran mirall còncau que Mamet ens posa davant dels morros perquè ens adonem de les nostres deformitats, de les nostres reaccions més primàries?

(Photo by Craig Schwartz, taken from http://www.oleannaonbroadway.com/)

Nova York (VII). Library Way

A l’últim tram de l’East 41st St, per la banda que dóna a la New York Public Library (5a Avinguda), trobem un conjunt de plaques de bronze incrustades al terra amb motius i cites literàries. És l’anomenat Library Way. L’escultor que les va forjar és Gregg Lefevre. Un poema d’Emily Dickinson, uns versos de Langston Hughes, cites de George Braque, Marc Aureli, Thoreau o William Styron... És una passejadeta interessant i entretinguda. Et pots passar una bona estona contemplant, una per una, totes les plaques. N’adjunto un parell o tres d’exemples.

Nova York (VI). Gotham City

Tinc la impressió (que ja em confirmareu o desmentireu els que heu estat o viscut als EUA) que els nord-americans tenen un sentit de l’humor molt obert, desacomplexat, sa, i que no tenen manies a l’hora d’autoparodiar-se, poders fàctics inclosos. Fa uns mesos vam veure l’Obama ballant al programa d’en Jay Leno, cosa que a Europa seria totalment impensable. Us imagineu un Montilla o un Zapatero marcant-se uns passos de ball al programa d’en Buenafuente? No. Com tampoc no ens imaginem l’Angela Merkel o en Gordon Brown ballant a la tele. Si ho fessin en Sarkozy i en Berlusconi potser ja no ens sorprendria tant, però és que aquests dos són precisament “molt americans” en aquest sentit: saben que són part of the show.

Al West 37th Street, entre la 8a i la 9a Avinguda, vam trobar un parc de bombers (FDNY Engine 26) amb unes lletres a la porta que demostren que un cos tan professional i respectat com el dels firefighters també té sentit de l’humor: The Batcave, és a dir, La Batcova, el centre d’operacions de Batman. Però és que, a més, també tenen el símbol de Batman, el ratpenat, pintat a la paret i a la vorera (vegeu les fotos de més avall). He buscat “FDNY Engine 26” al Google Images i la primera foto que surt és el camió dels bombers sortint del parc. Endevineu quina figureta tenen enganxada al morro del camió: sí, un Batman en miniatura. Aquestes cosetes, que la intel·lectualitat europea titllaria d’infantilisme americà, en realitat ajuden a dessacralitzar les institucions, les porta a nivell de carrer, les fa més accessibles. Al nostre país els bombers serien acusats de frívols. A NY potser generen somriures o indiferència, però segur que ningú no qüestiona la seva professionalitat pel fet de tenir una mica de sentit de l’humor.

(Wikimedia Commons. Hu Totya)

Nova York (V). CBGB

Com a fan nostàlgic del grup punk The Ramones, no podia faltar una visita al CBGB, la mítica sala de concerts que va veure néixer i créixer molts grups de rock dels anys setanta i vuitanta.

Després d’un llarg litigi amb els propietaris de l’edifici, els llogaters que gestionaven el CBGB van tancar les portes, definitivament, l’any 2006. De totes maneres, segons les guies turístiques i els comentaris de gent que havia estat a Nova York no fa pas gaire, el local, tot i estar tancat, mantenia el tendal amb les lletres CBGB, de manera que s’havia convertit en una mena de santuari a on peregrinaven tots els fans dels Ramones per fer-s’hi fotos. Doncs bé, caldrà que les guies s’actualitzin, perquè ara mateix del CBGB ja no en queda res. Al número 315 de Bowery Street s’hi ha instal·lat una botiga de discos, quadres i roba vintage anomenada John Varvatos. Tot molt bonic, tot caríssim, però ni rastre del tendal. Negoci nou, cara nova. Ha passat el que havia de passar i és normal, no cal enfadar-se. Adjunto una fotografia feta de qualsevol manera per deixar-ne constància.

Nova York (IV). Chicago

La veritat és que els musicals no m’han cridat mai l’atenció, però la meva parella tenia ganes de veure’n un i evidentment vaig cedir. La meva única condició va ser que no fos The Lion King ni la Mary Poppins −cal posar-se uns límits a la pròpia indignitat−. Al final l’obra escollida va ser Chicago, que em va decebre profundament, potser perquè ja no hi vaig entrar amb gaires ganes. Em va fer l’afecte que els actors i actrius actuaven com autòmats, per inèrcia, suposo que cremats de portar tants anys fent la mateixa funció cada dia. Senzillament no em va arribar, no em va transmetre res.

Bé, seré sincer: no em va transmetre res del poc que vaig veure. La veritat és que havíem estat caminant des de les set de matí (teníem els peus rebentats), al carrer feia molt fred i, per acabar-ho d’adobar, ens havíem pres uns còctels deliciosos poc abans d’entrar al teatre. Amb l’alcohol pujat al cap, l’escalforeta de la sala i la comoditat del seient, va passar l’inevitable: em vaig quedar clapat al cap de deu minuts. Mitja hora després vaig desvetllar-me i per uns moments no sabia on era. Instintivament vaig voler fer un petó a la meva parella, però em vaig equivocar de costat i vaig tocar la dona que tenia a l’altra banda. Vaig demanar disculpes, molt avergonyit, i per assegurar-me que no tindria problemes vaig mirar la cara que feia el seu marit. Cap problema, ell també dormia. I llavors va ser quan vaig fer una inspecció general al públic que m’envoltava i vaig descobrir un panorama desolador: la meitat dels espectadors estaven clapant. Una noia japonesa que teníem just al davant fins i tot s’havia tret les sabates i s’havia mig estirat per poder dormir més bé. Un rajolí de saliva li regalimava galta avall. Juraria que vaig sentir algú que roncava. Va ser la becaina més cara de la meva vida.

Acabada la funció, uns quants actors i actrius van baixar de l’escenari i es van col·locar al vestíbul per recollir donacions per una fundació d’ajuda als malalts de sida. Adjunto la fotografia que vaig fer des del darrere d’una de les actrius. Francament, veure una mica de cuixa de prop va ser el millor d’aquella actuació.

Nova York (III). Tim Burton

Del 22 de novembre d’aquest any al 26 d’abril de l’any que ve, el MoMA acull una exposició dedicada a en Tim Burton. Quan feia els preparatius pel viatge no ho sabia, de manera que va ser una grata sorpresa anar al MoMA el dia 25 i trobar-me de cara amb tota la genial parafernàlia d’en Tim Burton. El MoMA ja és espectacular per si sol, però si a més hi afegeixes les exposicions temporals, la cosa ja resulta delirant. Ara mateix també n’hi ha instal·lada una de temporal sobre la Bauhaus, que mereixeria un apunt a part.

La pega −si és que n’hi hem de trobar una− és que estava tan ple a rebentar de gent que gairebé s’havia de clavar cops de colze per poder veure bé algunes obres. I és que l’exposició de Burton sembla que ha creat moltes expectatives. Hi podem trobar de tot: els seus dibuixos, quadres, escultures, obres mòbils, esbossos, maquetes i cartells, a més de curtmetratges emetent-se incessantment i sessions especials amb les seves pel·lícules. Un món de fantasia graciós i ocurrent que crida l’atenció als adults tant o més que a la canalla. Petits monstres tendres, nòvies-cadàver, mòmies, extraterrestres... la seva imaginació no s’acaba mai, malgrat que si ho veus tot de cop et pot acabar saturant una miqueta.

A la botiga del museu es poden comprar ninotets dels personatges més coneguts de les seves històries, llibres sobre la seva trajectòria artística, jocs de cartes dedicats a alguns personatges, postals, pòsters, etc. La maquinària Burton està perfectament greixada, i a mi ja em va bé.

Vegeu:

-Tim Burton. Exhibition

-Lurid beauty of monsters: Tim Burton comes to MoMA

-The Making of Tim Burton’s MoMA Animation:

Nova York (II). Thomas Hart Benton

Thomas Hart Benton (1889-1975) fou un dels principals artífexs del moviment pictòric nord-americà conegut com a Regionalism. Durant els anys vint i trenta va dedicar bona part de la seva energia a viatjar i a pintar quadres i murals que representaven escenes quotidianes de la vida nord-americana.

Pel web de la companyia d’assegurances AXA em vaig assabentar que al vestíbul de la seva seu central, situada al número 1290 de la Sisena Avinguda, es pot veure el conjunt de murals de T. H. Benton anomenat “America Today”, pintat l’any 1929-1930. “America Today” és la culminació d’una reguitzell d’esbossos que l’artista havia fet durant la dècada dels vint mentre viatjava arreu dels EUA. Als murals es pot apreciar tot una sèrie de treballadors que duen a terme les seves tasques diàries (pagesos, recol·lectors de cotó, obrers industrials...) i també escenes d’esbarjo (gent ballant, escoltant música i bevent). Cal dir que sobta trobar uns murals d’arrel, diguem-ne, popular, en una seu central d’una companyia d’assegurances, i el cas és que volia veure’ls abans que algun dia els directius decideixin que ja no fan maco i els retirin (hi són des dels anys vuitanta). Tenia intenció de fer-ne fotografies però està prohibit. Just darrere meu va entrar un altre turista que va treure la càmera i un segurata no va tardar ni un segon a apropar-se-li: “You can take no pics in this area!”. “Ok, sir”. De totes maneres, amb una qualitat d’imatge molt baixa, podeu veure els murals clicant aquest enllaç de l’AXA Gallery i anant al final de tot.

Nova York (I). Presentació

Torno d’un viatge d’onze dies a Nova York. L’experiència, absolutament fabulosa, només es pot comparar, per contrast, amb l’enorme pena de no haver-m’hi pogut quedar més temps. I és que, després d’aquesta meravellosa setmana i mitja, fa vint-i-quatre hores la Sra. Realitat m’ha clavat una coça al bell mig dels testicles: havia arribat l’hora de tornar. Ja em disculpareu, doncs, si des d’ara fins a Nadal em converteixo en un blòguer monotemàtic. Si un ionqui necessita la seva metadona per desenganxar-se de l’heroïna, jo necessito escriure uns quants apunts sobre la Gran Ciutat per fer més suportable la tornada. Miraré d’evitar els quatre tòpics que tothom ja coneix (tot i que tard o d’hora hi acabaré caient, ho sé) i em centraré en les tres obres de teatre que vaig veure, les llibreries on vaig comprar la trentena de llibres que m’he endut, un parell d’apunts breus sobre art i, potser, alguna anècdota. Començo ara mateix, abans d’anar-me’n a dormir amb en Jet Lag.