Escrits
Fa uns mesos vaig conèixer el poeta d’Olost de Lluçanès Robert Jové. La nòmina d’escriptors i artistes d’origen lluçanès és considerable, gosaria dir que més dels que, estadísticament, correspondrien a la seva migrada població: el mateix Jové, Josep Riera, Vicenç Ambròs, Joan Iborra, Ada Vilaró, Josep Maria Miró, Ramon Erra, Mercè Rocadembosch, Dimitri Coppola... a part d’uns quants grups de música de qualitat notable.
Bé, el cas és que des que el vaig conèixer, m’he anat trobant uns quants cops amb en Robert Jové per compartir cafès, cervesa i impressions sobre el món dels blocs, les lectures poètiques i l’Edna Saint Vicent Millay. Em venia de gust fer-li quatre preguntes i així fixar sobre el paper virtual les seves opinons, els seus projectes...
A continuació podeu llegir la breu entrevista que li he fet i, al final, un dels seus poemes inèdits:
1. Robert, per situar una mica els lectors de Distopies, fes-nos una relació de les obres que has escrit, publicades i inèdites.
Abans que res vull dir-te que com deia Borges jo estic orgullós dels llibres que he llegit més que no pas dels que he escrit. Aclarit això, et diré que fins ara m’han publicat tres llibres, dos Emboscall i l’altre l’editorial El Mèdol: Gelada negra, Cançó de bressol del líquid amniòtic i Espases rovellades.
2. Tens algun projecte literari entre mans?
La veritat és que estic batallant amb dues novel·les des de fa molt temps. No me’n surto. Escriure una novel·la és molt difícil, almenys per mi. També tinc un poemari mig enllestit però no estic pas segur que s’editi mai.
3. Segurament hi ha tantes definicions del terme poesia com escriptors i lectors. Què entens tu per Poesia i què t’impulsa a escriure’n?
Per mi la poesia és un estat d’ànim, un alè que trobo en els llocs més insospitats, una d’aquelles petites coses, com canten els Manel, que ens ajuden a sortir dels pous on a vegades ens enfonsem. És d’aquelles coses que tothom sap el que és però costa definir. En certa manera llegir i escriure poesia avui en dia és un acte revolucionari.
4. Quins són els teus escriptors preferits, els teus imprescindibles?
En poesia Whitman, Màrius Torres, Joan Margarit, William Carlos Williams, Anne Sexton i alguns altres. I en prosa Poe, Cervantes, Cormac McCarthy, Faulkner, Rodoreda, Dostoyevsky i Kafka.
5. Vivim en una societat que valora, per damunt de tot, la immediatesa, el rendiment ràpid i segur, el broc gros, el fast food cultural... En un context així, quin futur creus que té la poesia?
Jo penso que deu tenir el mateix que tenia fa cent anys o que ha tingut sempre. Potser no se’n llegeix tanta com abans però estic segur que se n’edita més que mai. Jo crec que el futur és més negre pels poetes que per la poesia. Aquesta sobreviurà passi el que passi.
6. I per acabar, un exercici d’imaginació: un habitant del neolític es fica en una màquina del temps i arriba als nostres dies. Sorprès, s’adona que hi ha persones que es passen una estona cada dia amorrades a un objecte rectangular fet de paper i lletra impresa. Li aclareixes que de l’objecte se’n diu “llibre” i que l’acció s’anomena “llegir”, però l’home (o dona) del neolític no entén res. Com li justificaries que val la pena tenir uns quants d’aquests objectes a casa i llegir-los de tant en tant?
Jo li diria que si vol aprendre com són les coses per aquí ha d’escoltar i llegir és escoltar amb els ulls.
MEMÒRIES DE L´HORA VELLA
quan miro enrere amb el record
veig un carrer fosc abans que arribi
l’agutzil i encengui els fanals
la llum dels aparadors els panellets els
pètals fosforescents dels rams de flors
escampats pel camí del cementiri l’olor de resclosit
de les festes de precepte boletes de càmfora
tornar vint anys enrere dotzenes d’escolans
uniformats d’armat fumant ridorta d’amagat
a la rectoria després de la processó de dijous sant
veig antics hologrames l’anti-resta dels dies
l’evidència del pretèrit l’ahir més present
evoco una fona maquinada amb fusta de nesprer
un pedaç de pneumàtic i ganes de fer mal
hi ha un univers alternatiu en algun racó del cervell
un nou concepte de la condició humana una
nova dimensió de les mancances defectes febleses
el gamarús que es cansa del gos i el llença a la cuneta
trona un dissabte a la tarda
bereno coca amb xocolata mentre
a la tele un zoom ens acosta al rostre de John Wayne
que atura la diligència fent voltar el fusell
els deutes d’honor no es poden pagar
sinó és amb una espasa esmolada
l’herència malbaratada per un plat de cigrons
(Robert Jové)
