La pesta, d’Albert Camus

“La ciutat d’Orà, encara sota administració francesa, és assotada per una estranya malaltia que de seguida esdevé una veritable epidèmia. Als habitants, els costa d’acceptar-ho, perquè un cas com aquest sembla un anacronisme, però no hi ha dubte: es tracta de la pesta. Es decreta el tancament i la incomunicació de la ciutat, que haurà d’afrontar la situació amb les úniques defenses que té: els éssers humans que li plantaran cara [...]”

De la contracoberta de l’edició de "labutxaca"

La pesta d'Albert Camus es va editar el 1947, el mateix any en què Primo Levi va publicar Si això és un home, un llibre cabdal dins de les anomenades memòries de camps de concentració. S’ha d’anar en compte a l’hora de comparar les memòries dels supervivents del nazisme −Primo Levi, Jean Améry, Robert Antelme, David Rousset, Filip Müller i molts d’altres− amb una novel·la volgudament fictícia, perquè sempre hi ha qui vol buscar massa peus al gat i això és caldo de cultiu per al negacionisme. Amb tot, a La pesta trobem passatges que podrien formar part d’aquestes memòries, o que almenys sembla clar que estan inspirats en l’univers concentrationnaire: el tramvia ple de cadàvers que té parada final al crematori, la desesperació d’alguns ciutadans davant de l’avanç implacable de la malaltia, la solidaritat i a la vegada la desconfiança −la por−, la corrupció d’alguns sentinelles, la prioritat de la supervivència diària davant de qualsevol projecte de futur. La presència aclaparadora de la mort.

El narrador ens informa que el seu relat no inclou herois ni s’hi narren històries espectaculars. Cadascú assumeix el rol que li toca segons les seves circumstàncies i tothom intenta dur a terme les tasques encomanades tan bé com pot perquè no té més remei ni escapatòria. Així, els personatges de La pesta són ciutadans normals que no s’apunten a cap gesta heroica, simplement miren de sobreviure, i això vol dir aprendre a conviure amb la pesta, amb la mort. Una mort sobrevinguda, de la qual ningú no en coneix els motius, i per tant angoixosament absurda. L’advertència del narrador a l’últim paràgraf del llibre fa posar la pell de gallina.

Deixant a banda el relat pròpiament dit sobre la pesta i l’analogia amb els camps de concentració, aquesta obra també es pot llegir com una al·legoria de la vida sota un règim dictatorial −del color que sigui− o fins i tot de la rutina i el control de certes organitzacions −religioses, familiars o empresarials−. Sense oblidar que la malaltia i els passos infranquejables són sempre una bona metàfora per parlar de les nostres presons mentals.

Camus, Albert. La pesta [1947]. Edicions 62, col·lecció labutxaca. Barcelona, 2009. Traducció de Joan Fuster.

Espriu

Ahir es va celebrar −és un dir− el 25è aniversari de la mort d’en Salvador Espriu.

L’Espriu que més he llegit i gaudit és el poeta, en especial El caminant i el mur (1954), un poemari que en una època determinada es pot dir que va ser el meu llibre de capçalera, però també Les hores, Mr. Death i, naturalment, La pell de brau −tot i que aquest últim avui dia pot semblar ingenu en algun dels seus plantejaments−.

De l’Espriu novel·lista en recordo sobretot Laia, un llibre ferotge per diverses raons i que encara ara em faig creus que pogués escriure amb només disset o divuit anys. Com la majoria de genis Espriu va ser precoç.

El teatre que va escriure és immens −i no parlo en termes quantitatius−. Per la seva complexitat lingüística requereix una dicció excel·lent a l’hora de representar-lo, i suposo que aquí rau el problema: sembla condemnat a ser interpretat amb accents xaves i per actors que s’embarbussen.

Com que aquests dies ja hi ha molts blocs que en citen poemes i fragments de narrativa, a continuació us reprodueixo un poema que no és de l’Espriu, sinó d’en Jordi Larios, però que sí que és d’inspiració clarament espriuana. Es tracta d’una versió-resposta irònica, viscuda −Larios viu al Regne Unit−, del famós “Assaig de càntic en el temple”.


ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Cansat d’aquesta terra
vella, salvatge i tan conservadora,
vaig marxar cap al nord,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.
Els meus germans, malhumorats, van dir:
“El que se’n va del seu indret, que s’espavili!”,
i jo, ben lluny, vaig adonar-me
que el nord és una terra vella,
salvatge i tan conservadora com la meva,
i que la gent és bruta, innoble, pobra,
tan infeliç com la d’aquí. O potser més.
(Viatjar poc ens torna idealistes.)


Larios, Jordi. El cop de la destral. Cafè Central / Eumo Editorial. Vic, 2006. Pàg. 41.

Intercanvis, de David Lodge (1975)

Intercanvis (en anglès, Changing Places), del britànic David Lodge, és una de les anomenades “novel•les de campus” −o novel•les que tracten de la vida acadèmica a les universitats−, la lectura de les quals em va recomanar en Jordi Vilaró en un comentari d’aquest apunt. La vaig trobar fa unes setmanes en una paradeta de llibres de segona mà del mercat de Vic, traduïda al català per Joan Masnou i Suriñach i editada per Eumo Editorial (1989).

L’obra ens explica les peripècies de dos professors de literatura anglesa: Philip Swallow, britànic que accepta un intercanvi de sis mesos per anar a una universitat nord-americana, i Morris Zapp, nord-americà que ocuparà durant el mateix temps el lloc de Swallow al Regne Unit. Com a paradigmes dels seus respectius sistemes universitaris, Swallow és un professor sense gaires ambicions que no s’ha especialitzat en cap àrea concreta, mentre que Zapp té talent, és ambiciós i competitiu i es considera una autoritat mundial en l’obra de Jane Austen. Lodge situa l’acció l’any 1969, cosa que li permet parlar d’una època que inclou rebel•lions estudiantils, hippies que practiquen sexe en grup, estudiants idealistes que comencen a ser conscients del seu poder i professors que no acaben de saber quin és el seu lloc.

No revelaré el final ni els punts més calents de la trama per si teniu l’oportunitat de llegir-la. El que sí que us diré és que l’estada en un altre continent representa un xoc tan important pels dos professors que els acaba transformant per sempre, i també que el seu “intercanvi” acaba anant més enllà del despatx universitari...

A part de ser una novel•la de campus, Changing Places també és una obra que utilitza algunes tècniques narratives pròpies del postmodernisme literari, com per exemple la ironia (que amara tot el llibre), la metaficció (els noms de les universitats són inventats i el d’alguns personatges tenen doble sentit) i la diversitat de gèneres (des de la narració clàssica d’uns esdeveniments al guió cinematogràfic, passant per la novel•la epistolar).

La part anglesa de Changing Places és la que m’ha cridat més l’atenció, perquè m’he adonat que alguns dels fets que narra Lodge encara són vigents avui dia: l’aparent privilegi de tenir un despatx i una sala de professors disponible per fer reunions i prendre el te −però sempre en un context de grisor generalitzada i estretor econòmica−, les excentricitats d’alguns professors, els anònims difamatoris, el tactisme per grimpar al poder apunyalant a tort i a dret... i també molts aspectes positius, esclar, però que no apareixen al llibre perquè el que pretén Lodge −m’imagino− és clavar una bona estirada d’orelles al sistema perquè s’adoni de les seves misèries. Això, i que entre tots ens fem un bon tip de riure, que sempre es posa bé.

Gymnopedie núm. 1 - Erik Satie

(Actualització 21/02/2010: elimino la cançó perquè m'hi han inserit publicitat)

Sobra administració?

Això és el que suggerien els Monty Python en aquest sketch de fa quatre dècades, un dels més famosos, anomenat “The Ministry of Silly Walks”. Es pot interpretar com una crítica als creixents i ineficaços tentacles de l’administració, però també com una simple collonada de les moltes que van fer aquest excel·lent grup d’humoristes britànics. El vaig veure per primera vegada al C33 ara fa uns anys, en aquella època en què s’emetien els capítols dels Monty subtitulats.

Quan vivia al Regne Unit em vaig fixar que algunes botigues venien pòsters amb l’actor John Cleese (el protagonista de l’sketch) aixecant la cama enlaire en un dels seus caminars ximples, la qual cosa vol dir que aquesta imatge ja forma part de la cultura popular humorística, una de les moltes icones interessants que ens ha donat el país dels Beatles.