Actes 26 de març a l’Institut del Teatre de Vic

Aquest divendres se celebrarà el Dia Mundial del Teatre a la delegació de l’Institut del Teatre de Vic. En realitat la diada és el dia 27, però enguany s’ha decidit avançar els actes al divendres 26 perquè no coincideixin amb el dia fort del Mercat del Ram.

A les 7 de la tarda tindrà lloc la taula rodona “El teatre és útil per l’educació?”, amb els ponents Dolors Collell, Marta G. Otín i Dolors Rusiñol. Presentarà i moderarà Frederic Roda.

A continuació, a les 9 del vespre, es representarà l’obra La gola del llop, de Juanma Palacios, guanyador del Dotzè Premi Boira de Teatre. També es presentarà l’edició de l’obra, que s’ha publicat a la col·lecció “Els llibres de l’apuntador”.

Finalment, es farà públic el nom del guanyador del Premi Boira d’aquest any, que ha estat organitzat pel GALL (Grup d’Actors del Lluçanès) després de la desaparició de la Coordinadora de Grups Amateurs de Teatre d’Osona. En aquesta tretzena edició he gaudit de l’honor de ser el Secretari del Jurat. Algunes de les obres presentades −entre les quals, evidentment, es troba la guanyadora− han sigut d’un nivell molt notable.

Us esperem a tots a la representació de La gola del llop. He tingut la sort de poder llegir l’obra abans de ser representada i és d’allò més recomanable. Només us diré que dóna un altre pas de rosca al concepte de “faula”. Ja tinc ganes de veure a l’escenari l’acció dels seus inquietants personatges.

Torelli

Descobreixo Giuseppe Torelli gràcies a Preludi, de Catalunya Música, un programa matinal d’Olga Cardús que té propietats balsàmiques. Penso que ajuda a començar el dia amb el que podríem anomenar “energia tranquil•la”, valgui l’oxímoron.

Torelli fou un músic del Barroc italià que va viure entre el 1658 i el 1709. Durant uns anys, doncs, fou contemporani de Bach i Telemann.

Fent una cerca a la xarxa trobo el vídeo que insereixo a continuació: el Concert per a violí Op. 8, núm. 8. La peça que ha sonat aquest matí per la ràdio és la núm. 12 del mateix concert.

La forma de les coses, de Neil LaBute

Les obres amb contingut misogin solen tenir en comú que els personatges masculins, encara que siguin moralment reprovables, sempre acaben redimits davant del públic −o lectors o audiència−, ja sigui perquè es veuen forçats per les circumstàncies a actuar d’una manera determinada o perquè es demostra que han estat víctimes de les “males arts” d’una dona (1). Pels personatges femenins, en canvi, no hi ha redempció possible: o bé són bledes, o meuques, o manipuladores. La forma de les coses −The Shape of Things−, del dramaturg i cineasta nord-americà Neil LaBute, s’inscriu dins d’aquest tipus d’obra. Tanmateix, encara que pugui semblar una paradoxa, és una obra de qualitat notable, que ens presenta, amb alguna dosi d’humor negre, l’actitud i les reaccions d’un ciutadà occidental dels nostres dies quan les coses comencen a anar-li de cara després de portar una existència grisa, sense ambicions. Es tracta de sociologia que qüestiona però que no alliçona. I a partir d’aquí, que cadascú en tregui les seves conclusions.

Adam, un paio més aviat mediocre i passat de moda que treballa de guarda de seguretat en un museu d’art, coneix Evelyn quan aquesta es presenta al museu amb la intenció de pintar un grafit en una escultura exposada. Adam intenta impedir-ho, sense gaire convicció, i acaba seduït per l’actitud incisiva d’Evelyn, però, sobretot, perquè li diu una cosa que fa molt de temps qui ningú no li havia dit: “guapo”. Evelyn li explica que és estudiant d’art i que està preparant la tesi del postgrau. A partir d’aquest moment Adam i Evelyn comencen una intensa relació amorosa i ella l’esperona a canviar els aspectes més negatius de la seva forma de ser, sobretot centrant-se en l’aspecte físic. Així, a mesura que avança l’obra veiem com Adam s’aprima, es cuida, modernitza el seu vestuari i, fins i tot, es fa una operació estètica al nas. Més atractiu físicament, més dinàmic i amb una vida sexual envejable, Adam agafa confiança en si mateix. Tanta, que fins i tot se n’acaba anant al llit amb Jenny, una amiga de tota la vida a qui mai no havia gosat de proposar-li res. Evelyn li demana que, si realment l’estima, deixi de veure els seus amics (Jenny i el seu futur marit Tony), que veuen en Evelyn una mala influència. Adam accepta i deixa de veure’ls.

(Teatral.net)

Quan sembla que La forma de les coses ja no dóna per més i que tot acabarà en una simple trama d’embolics amorosos, es produeix un magistral cop de teatre: Evelyn trenca la quarta paret i presenta als espectadors el treball final dels seus estudis, la seva obra, que no és sinó el mateix Adam. L’ha estat enganyant durant tot aquest temps, l’ha utilitzat de matèria prima per modelar-ho al seu gust. No l’ha estimat mai, simplement necessitava un calçasses a qui poder manipular per convertir-lo en una obra d’art. Adam queda destrossat i, abans d’abandonar l’escenari, recorda a Evelyn que no tot és legítim en art, cosa que ella nega. Intuïm, tot i que això queda a gust de l’espectador, que Adam tornarà enrere i es convertirà de nou en la persona que havia sigut abans, però en pitjors condicions: molt tocat i a més sense amics.

Cal dir que The Shape of Things és una resposta-compensació d’una obra anterior de LaBute, In the Company of Men, en la qual els malparits són dos homes amargats, manipuladors, que no tenen cap mena d’escrúpol i que decideixen desgraciar-li la vida a una dona sorda.

La forma de les coses, dirigida per Julio Manrique, es va representar l’any 2008 al Teatre Lliure i recentment l’hem pogut tornar a veure al Club Capitol. Ha estat un èxit de públic i de crítica. Voldria destacar l’actuació de la Cristina Genebat en el paper de l’odiosa Evelyn i també la d’en Xavi Ricart, que va interpretar Tony.

(LaBute i Manrique)

___________________________

(1) Burkman, Katherine H. “The Web of Misogyny in Mamet’s and Pinter’s Betrayal Games”, dins Staging the Rage. The Web of Misogyny in Modern Drama. Associated University Presses. 1998. Pàg. 29-32. Agraeixo novament a J. Vilaró que em recomanés la lectura d’aquest text.

Bitter Moon (Roman Polanski, 1992)

Coneguda a l’Estat com Lunas de hiel −el perquè d’aquest plural, inexistent al títol original, és un misteri−. Podeu llegir-ne un parell de ressenyes aquí i aquí.

D’acord, no és la millor pel·lícula de Polanski. El to evocador que gasta sembla tret d’un telefilm de diumenge a la tarda i inclou alguna escena xarona que pretén passar per sublim i acaba fent riure. Però m’agrada. Potser és l’actuació de Peter Coyote el que més m’atrau. O el seu personatge: l’escriptor que decideix fer de la vida la seva gran obra, arribant al límit si cal −penso en Rimbaud, en Gil de Biedma−. També hi ha la bellesa, agradosament expansiva, de Mimi (Emmanuelle Seigner). I la parella que pertany a la middle class britànica (interpretada per Hugh Grant i Kristin Scott Thomas) que ja no espera gaires ensurts de la seva avorrida vida conjugal −i a fe de déu que en tindran algun, d’ensurt−.

La moral final de la història, que ens ve a dir que no val la pena investigar els propis límits perquè segur que caurem a l’abisme, no és sinó la vaselina que necessitava la pel·lícula per ser acceptada en determinats cercles. Un final que, com succeeix a la novel·la de Leopold von Sacher-Masoch (La Venus de les pells), conté un patètic penediment que serveix d’excusa per fer més digerible allò que, molt gustosament, se’ns ha mostrat al llarg de tota l’obra.

A continuació l’escena de la primera trobada d’Oscar i Mimi, que té lloc en un bus de París. Aquí comença la història, primer d’enamorament i després de mútua obsessió, que anys més tard acabarà implicant la tranquil·la parella britànica quan es troben tots quatre a bord d’un vaixell per a turistes amb destí a la Índia.