Bufaplanetes

Excursió d’EGB, anys vuitanta. L’escola se l’emporta amb els companys de classe a veure el xou Bufaplanetes de Pep Bou. Tal com correspon a un infant, l’actuació el deixa bocabadat durant uns minuts, però després comença a avorrir-se, tot desitjant sortir de la sala d’una vegada per pujar a l’autocar de tornada cap a casa.

Anys després, el nen, ja crescudet, s’adona que Bufaplanetes, a part de ser un espectacle d’entreteniment, també es pot interpretar com una al·legoria de la brevetat de la vida. Ho explica així:

Els humans, igual que les bombolles, naixem d’una barreja de líquids, a la qual −podem especular− una entitat superior alena vida. Algunes bombolles creixen més que d’altres. N’hi ha que es queden soles en un racó i n’hi ha que, gregàries, s’amalgamen i formen bombolles més grans. Algunes ens mostren els seus tons viscosos i lluents, mentre que d’altres s’enfosqueixen plenes de fum grisós. A totes, però, els arriba un mateix final: tard o d’hora −més d'hora que tard− les lleis de la física, implacables, provocaran una explosió que les farà desaparèixer. Però no hi ha temps pel dol. Tot just una bombolla es fa fonedissa i ja n’hi ha unes quantes més que, rabents, surten disparades del tub per abocar-se sense remei a l’abisme que els espera.

(Foto: Atmosfera. Todosalteatro.com)

Versos de Sant Jordi

La setmana passada el GALL em va seleccionar el poema de temàtica “jordiana” que havia presentat al Segon Concurs de Micropoemes de Sant Jordi. Les persones que el dia 23 d’abril es van acostar a l’estand d’aquesta agrupació teatral per comprar la rosa van poder endur-se el poema imprès en una targeta. En total es van seleccionar sis poemes d’entre tots els que la gent havia anat enviant durant les últimes setmanes.

Soichi Noguchi i la poesia interestel·lar

Soichi Noguchi és un astronauta japonès nascut a Yokohama l’any 1965. Fa un parell d’anys que viu a la International Space Station (ISS), des d’on fa viatges d’exploració per l’espai. Té obert aquest compte al Twitter i aquest altre al Twitpic, en el qual publica fotografies que ell mateix fa de la Lluna i de diverses parts de la Terra. Les fotos que ha penjat al Twitpic inclouen ciutats vistes des de l’espai, com per exemple València, Londres, Berlín i Nova York, i també moltes del Japó i d’altres països asiàtics i africans. Algunes de les seves fotos de la Lluna són realment espectaculars, ideals per contemplar mentre fem sonar de fons els Nocturns de Chopin.

Noguchi és membre de l’Agència d’Exploració Aeroespacial del Japó (JAXA). Tot xafardejant pel seu web, em va sobtar agradablement trobar una secció dedicada a la poesia de l’espai (Space poetry). Des de fa tres temporades la JAXA publica cadenes de vint-i-escaig poemes de temàtica relacionada amb l’espai, les estrelles, l’infinit... Els poemes originals són en japonès però també es poden trobar traduïts a l’anglès. La majoria d’autors són poetes japonesos i alguns són astronautes o membres de l’Agència. La cosa funciona de la següent manera: seguint el concepte dels tradicionals renga, un poeta escriu uns versos, els quals suggereixen una idea al següent poeta que, al seu torn, escriurà uns versos relacionats amb els primers i, alhora, suggerirà quelcom al tercer poeta, que continuarà seguit d’un quart, cinquè, sisè poeta, etc., fins que es decideixi tancar la cadena de versos. Cada poema −cada baula de la cadena− té sentit per si sol i també un sentit més ampli quan es posa en relació amb els altres.

Aquests renga de l’espai m’han recordat uns poemes de G. Sutton Breiding que vaig traduir l’any passat. El poeta com a artesà? Com a constructor? Com a corredor de fons? Com a filòsof...? No. El poeta com a astronauta, amb el cor arrelat a casa i l’ànima sempre de viatge, espai enllà.

Duke Ellington i Joan Miró