Josep Palau i Fabre

“Cant espiritual” és un dels poemes més coneguts i celebrats de Josep Palau i Fabre, amb permís de “La sabata”, “Comiat” i “Jo em donaria a qui em volgués”. Dins dels Poemes de l’alquimista també em va impactar, durant força temps, la sèrie dedicada als colors.

A “Cant espiritual” Palau i Fabre es dirigeix de tu a tu a Déu, amb un to sincer, directe però respectuós, com qui es troba amb algú a qui s’admira profundament després d’anys de tracte i de confiança. I ho fa per dir-li que no creu en Ell, tot suplicant-li que es manifesti per demostrar-li que està equivocat, ja que sent la necessitat de creure-hi:

D’entrada el poema pot semblar una contradicció sense sentit: com pots dirigir-te a algú per dir-li que no creus en la seva existència? Pel sol fet d’adreçar-t’hi ja fas implícit el seu reconeixement, de manera que la repetició sistemàtica del “No crec en tu, Senyor” podria arribar a semblar irònica o fins i tot burlesca. Però aquesta interpretació no és satisfactòria, com tampoc no ho seria qüestionar la lògica interna del poema, ja que evidentment Palau i Fabre no era un boig, ni un il·luminat, ni tampoc un mal poeta. És preferible interpretar el Cant segons la teoria de la negative capability de John Keats. Així, veiem com el poeta sent una necessitat gairebé visceral de creure en Déu, d’entrar-hi en contacte, però a la vegada el seu raciocini li ho impedeix, i en conseqüència no li queda més remei que aprendre a viure en la incertesa, en el coneixement parcial de les coses, i a recrear-se amb la impossibilitat d’atènyer l’absolut.

També voldria afegir que malgrat que algun vers potser desentona amb el to espiritual del conjunt pel seu deix excessivament prosaic −“Quina forma d’amor més estranya i més dura!”−, això no aconsegueix enfosquir un poema que, al meu parer, és un dels més profunds i ben aconseguits que s’han escrit mai en català sobre un dels Grans Dubtes que han obsedit la humanitat des que aquesta té consciència de si mateixa.

(Foto: fundaciopalau.cat)

Font àudio: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes

Nina Simone

“Ain’t Got No / I’ve Got Life” és l’enèsim himne que la indústria automobilística ha fagocitat per vendre els seus cotxes de gamma alta. Es nota un cert aire d’estafa quan intenten manipular-te sentimentalment perquè assocïis aquella cançó que t’agrada amb un producte que no té res a veure amb el missatge de la cançó −malgrat que fan mans i mànigues perquè ho sembli−.

Per sort, gràcies a Sant Youtube, sempre tindrem l’oportunitat de recuperar petites pastilles d’autenticitat, i tot perquè algun internauta espavilat ha decidit pujar el vídeo a la xarxa i compartir-lo amb tothom. Com aquest directe de l’exuberant Nina Simone, que em sembla senzillament sensacional:

Lluís Calvo

Lluís Calvo (Saragossa, 1963) és un dels poetes més interessants del panorama literari català actual. Doneu una ullada a Al ras (Perifèric, 2007) i a Cent mil déus en un cau fosc (Proa, 2008), però sobretot no deixeu escapar el seu últim poemari, Col·lisions (3i4, 2009), guanyador del XXXVIII Premi Octubre de Poesia.

Col·lisions no és un poemari fàcil, d’aquells que es llegeixen ràpid i et deixen un regust de tòpics refregits sobre la malenconia, el pas del temps i l’amor perdut o imperdible. La imatgeria que gasta és potent, a vegades força críptica, però mai no és gratuïta ni es perd amb floritures per agradar el lector. Per això Lluís Calvo no serà mai un poeta popular, en el sentit menys agraït del terme. Li agrada tensar la llengua. La lectura de la seva poesia pot resultar incòmode en certs moments, però això és, precisament, una de les seves principals virtuts (llegiu “Una remor”, pàg. 28-30).

El jo poètic més pregon de l’autor habita en una mena de distopia contemporània −la seva, la nostra− on la ciutat, els seus límits i els freaks que hi pul·lulen confegeixen un teatre de l’absurd del qual el poeta no és un simple espectador, sinó part inevitable. I atònit mira de sobreviure-hi, de treure’n l’entrellat. El resultat és un grapat de poemes inquietants que, ara mateix, penso que són de lectura imprescindible.


ÀGORA

No hi ha cel: el deliri, amb versallesques ínfules,
evoca un palau kitsch. Escultures, miralls,
daurats i balustrades imiten la grandesa
d’un somni altisonant. Tot és, però, fal·laç:
el Burger King, la bossa i les crispetes
et fan saber que ets a l’extraradi
del mite que revius en la buidor.
Les escales mecàniques aboquen ombres lleus,
deesses amb xandall, paradisos de llauna.
Tot coincideix: el viure, si n’hi ha, és aquí.
Amor, silenci, oblit: oh mots sublims!
Un poeta com cal no et parlarà d’Adidas,
dels jocs de la Nintendo, de Zara o Pull & Bear.
¿Llavors per què confons Bauhaus amb Walter Gropius,
si saps que, avui, és sols una ferreteria?
¿I per què dius Picasso si et parlen de Citroën
i Nike quan la dea corre amb vambes?
El caràcter del temps és la disfressa erràtica.
Escolta la cridòria, ensuma el cos del llop.
“Benvinguts: sou a casa. Apa, nois:
escampeu aquí mateix les meves cendres,
entre els Danone i l’Smirnoff”. Ho veus?
és dura l’èpica i la calma. I ara
deixa que el temps rapinyi una mica de llum,
l’atzar d’una mirada, el vent enllà dels vidres.
I recorda, un cop més, l’oferta 3x2:
compra mort, paga fam i emporta’t, gratis, l’ànima.

(Calvo, Lluís. Col·lisions. 3i4. València, 2009. Pàg. 28)

(radiosantcugat.com)