Quatre maneres de dir a reveure

I

Philip McLeod, escorta suplent i pusil·lànime dels Restless Basketball Players, és cridat al vestidor per l’entrenador i el fisioterapeuta del club. “Si vols ser titular”, li diuen, “hauries de reforçar més els braços. No te’n sortiràs mai si sempre que intentes encertar un triple la pilota se’t queda a un metre de la cistella. Aquests braços... els has d’exercitar”. L’endemà mateix Philip es matricula al gimnàs de la cantonada i comença a fer peses. “Necessito aquest complement”, es diu a si mateix, “i d’aquí a un temps estaré preparat per saltar a la pista. M’hi he d’esforçar de valent”. S’adona que fer peses li agrada, però que també li agrada, tant o més, mirar els altres gimnastes com en fan. A mesura que passen les setmanes sent una obsessió creixent pel gimnàs. Arriba un moment en què dedica més hores a exercitar els bíceps −i a mirar com els altres els exerciten− que a entrenar amb els seus companys de bàsquet. Al cap d’un any, l’escorta suplent i pusil·lànime demana cita amb l’entrenador i li pregunta, tot estranyat, com és possible que hagi reforçat tant els braços però encara no sigui titular. Amb la mosca al nas, l’entrenador se’l mira com si tingués davant un foll sense remei, respira fondo i contesta: “Home, com vols jugar si no has vingut als entrenaments des de fa mesos? De què et serveixen aquests bíceps si ja has oblidat com fer botar la pilota al parquet? Abans no eres titular, però és que ara, ja t’ho dic ben clar, estàs fora de l’equip”.


II

Julien Sorel decideix reescriure la seva història per evitar la guillotina. Se’n surt prou malament: no mor guillotinat, però tampoc no coneix les belles dames de l’aristocràcia rural i parisenca que li proporcionaven tants plaers, no s’apropa al roig ni al negre, no viatja, no coneix la gran ciutat, ni tan sols sent el cuquet de la conxorxa perquè no fa mai amistat amb ningú. Mor als noranta anys, després de dedicar-ne setanta-un a recitar en veu alta la Bíblia en llatí, amb la fusteria familiar com a únic paisatge vital i les garrotades del pare ressonant-li insistentment a les orelles.


III

Joan Bonet és un estudiant d’arqueologia d’allò més prometedor. Gràcies a unes notes remarcables i al bon cor del seu tutor, li ofereixen unes pràctiques d’estiu en un jaciment de restes neolítiques. S’havien convocat poques places i Joan Bonet no se sap avenir de la sort que ha tingut. Per uns moments se sent l’home més feliç del món, però insegur com és mena, de seguida pensa que no està preparat per fer les pràctiques i pren la determinació de tancar-se al seu estudi. Vol aprendre tot el que li pot ser útil abans d’acceptar l’oferiment. Durant setmanes gairebé no surt del seu cau d’estudiant. Només dorm quatre hores cada nit i menja entrepans que compra preparats, en packs de quatre, i que guarda al congelador per no haver sortir de casa si no és imprescindible. Es fa enviar dotzenes de llibres d’Alemanya i dels EUA per estudiar al detall la biografia i les investigacions dels millors arqueòlegs europeus, nord-americans, àrabs i israelians. Quan acaba de llegir tots els llibres, que devora un rere l’altre, els torna a començar per si s’ha deixat alguna dada important. No content amb això, obté unes mostres clandestines de restes mil·lenàries gràcies a un obscur portal d’internet allotjat a la Xina. Es dedica a fer experiments d’amagat. Perd del tot la noció del temps fins que, tres mesos després, exhaust i marejat, amb aspecte de mort desenterrat, surt de l’estudi decidit a donar per acabada la seva formació. Menja, es dutxa, dorm vint-i-quatre hores seguides. Quan es lleva veu de reüll el telèfon mòbil, oblidat en un cantó de la tauleta de nit. Dotzenes de missatges de veu, trucades perdudes i sms se li han acumulat al llarg de les últimes setmanes. Els primers són del professor demanant-li que confirmi la seva assistència a les pràctiques. Els següents són de companys de la facultat que, encuriosits per saber si algun dia es presentarà al jaciment, li pregunten si es troba bé. Les més recents són del seu millor amic. Li explica que les pràctiques han sigut la millor experiència de la seva vida, alhora que es preocupa pel seu estat de salut. Després d’uns moments de reflexió, Joan Bonet s’arreplega del disc dur cerebral tots els coneixements adquirits durant el seu aïllament i prem sense recança la tecla supr.


IV

A reveure, amables internautes. Moltes gràcies a tots els que heu tret el cap a Distopies durant aquests dos anys. Ha estat un plaer compartir vint-i-quatre mesos d’apunts i comentaris amb vosaltres.

Us envio una salutació ben afectuosa. Que els fats us siguin favorables.

Distopies, 16/06/2008 – 16/06/2010

Maggie: A Girl of the Streets (Stephen Crane, 1893)

Maggie: A Girl of the Streets, novel·la curta d’unes setanta pàgines, explica la vida dels Johnsons, una família misèrrima del barri novaiorquès de Bowery de finals del s.XIX. Amb un pare violent, que mor essent encara jove, i una mare alcohòlica i inestable, el futur de Maggie, Jimmie i Tommie es presenta francament difícil. Tommie, un nadó desatès i maltractat, mor poc després de néixer i Jimmie es converteix en un jove gandul i problemàtic que no perd ocasió d’embolicar-se en tot tipus de conflictes i baralles. D’altra banda, Maggie, la noia de la família, que treballa en una fàbrica de camises en un ambient insalubre i un amo repugnant, és l’única del Johnsons que somia a millorar la seva situació, tot i que no troba la manera d’aconseguir-ho. Durant un temps es relaciona amb Pete, el millor amic de Jimmie, però el noi resulta ser un pinxo, condescendent però dèbil d’esperit, que abandona Maggie a la mínima que se sent pressionat pels comentaris negatius d’una amiga. Víctima de la desesperació i de les nul·les oportunitats per tirar endavant, Maggie acaba prostituint-se i al final és assassinada.

Stephen Crane, que també va escriure poesia, va ser un bon cronista dels ambients decadents de la Nova York del seu temps. Writing New York: A Literary Anthology (The Library of America) −una recopilació de textos periodístics, poesia i relats amb la Gran Ciutat com a teló de fons− inclou un article de Crane sobre els fumadors d’opi, una droga que estava de moda en aquella època. Explica com els consumidors aconseguien la substància, qui, com i quan en prenia i les conseqüències personals i socials del seu consum.

Stephen Crane no mostra un país com sovint ens l’han explicat. Els EUA de Crane no és aquella terra dels somnis on tothom que té talent i ganes de treballar pot enriquir-se amb facilitat. La Nova York de Crane és un perímetre tancat i asfixiant, en el qual la misèria del treballadors i els immigrants acabats d’arribar està a l’ordre del dia. Influïda pel naturalisme, la nouvelle Maggie: A Girl of the Streets arriba a la conclusió que no hi ha possibilitat d’ascens social, ja que qui neix pobre, marcat per una família en plena davallada i un barri violent, està predestinat a rebolcar-se pel fang pudent de la seva desgràcia.

Qualitats literàries a banda, penso que Maggie és un document interessant que recomanaria a tothom que se senti atret per la sociologia i la història dels EUA.

(Il·lustració coberta: Leonard Baskin)

Broken Flowers (Jim Jarmusch, 2005)

Don Johnston (Bill Murray) és un seductor en hores baixes. Vestit amb xandall i sabates −un look que recorda certs personatges del Cinturó de Bcn−, es dedica a seure al sofà i a mirar la tele en comptes d’esforçar-se a conservar la seva última conquesta, una atractiva rossa anomenada Sherry (Julie Delpy) que està farta de la seva falta de compromís. Poc després que Sherry l’abandoni, Don llegeix una carta de color rosa que li ha enviat, suposadament, una de les dones amb qui va mantenir relacions sexuals dues dècades enrere. La carta no porta nom ni adreça i l’autora es limita a explicar que Don la va deixar embarassada, que va tenir un fill i que aquest noi, que ara té dinou anys, ha decidit investigar qui és el seu pare (ella s’ha negat a donar-li cap pista). Don no sap si donar crèdit a la carta, però el seu veí i millor amic, un fanàtic de les trames policíaques, l’anima a visitar totes les nòvies d’aquella època per mirar de treure’n l’entrellat.

Així, l’antiheroi Don emprèn un viatge al llarg dels EUA, que no és només un viatge físic, sinó també un retorn al passat. Seguint les rutes traçades, es va trobant totes les examants i n’obté rebudes més o menys cordials, però cap resposta ni indici clar del que està buscant.

La majoria d’aquestes dones tenen en comú que han aconseguit un notable èxit professional, viuen en cases àmplies i no els falten diners, però desprenen un aire d’insatisfacció que indica que la vida no els ha anat tan bé com pot semblar a primera vista −em recorden el personatge interpretat per Annette Bening a American Beauty−. Un cop fetes les visites, Don es resigna a tornar a casa per reprendre la seva rutina de sofà i tele. Li queda el dubte de si el seu hipotètic fill és un dels nois amb qui ha topat al principi i al final del viatge. No sabrà mai si una part seva romandrà per a la posteritat, o si morirà sense haver deixat res perdurable, a part d’alguns cors trencats.

Broken Flowers inclou alguns dels elements característics del cinema de Jim Jarmusch:

- La importància de la música (jazz, pop, clàssica), amb temes ben escollits que formen bandes sonores de qualitat.

- La pintura de Hopper, que es reflecteix als films de Jarmusch en escenes de persones o objectes solitaris, envoltats d’una aurèola decadent però atractiva.

- La divisió de la història en diversos capítols (semblants als actes d’una obra de teatre) més o menys autònoms, que en algunes pel·lícules poden arribar a funcionar com a curtmetratges independents.

- Diàlegs perspicaços, que defugen tòpics però que sonen naturals.

- La presència d’un o més elements simbòlics que serveixen de connexió entre els diversos punts de la trama: a Permanent Vacation és el jazz, a Night on Earth el taxi, a Coffe & Cigarettes el cafè i el tabac... A Broken Flowers l’element de connexió és el color rosa (de la carta, de les flors, de la màquina d’escriure, de la decoració de les cases), que connota la insatisfacció dels personatges amb la seva etapa de maduresa i el consegüent retorn simbòlic a la infància o adolescència per mitjà d’aquest color.

A Broken Flowers Jarmusch no concedeix a l’espectador un final fàcil i esperat, sinó que el deixa obert a diverses interpretacions: ¿quina de les examants és la mare del seu fill? ¿Algun dels nois que Don es troba al principi i al final del viatge és realment el seu fill? ¿Ha perdut l’oremus i veurà un possible descendent en cada noi que es trobi a partir d’ara? ¿O tot plegat ha sigut un invent de Sherry, que amb una carta falsa hauria perpetrat la venjança més perfecta −no una simple mala passada, sinó aconseguir que Don es qüestionés la manera com ha enfocat tota la seva vida−?

Més apunts sobre Jim Jarmusch (1) – (2) – (3) – (4)